La Vanguardia (Català-1ª edició)
Una revolució de saló
Els daus estan tirats i han començat a rodar. El Parlament de Catalunya ha aprovat la proposta de resolució que suposa el començament d’una ruptura amb Espanya que hauria d’estar llesta d’aquí un any i mig. S’ha aprovat el procés de creació de l’Estat català independent en forma de república. Per 72 vots contra 63.
No trobo precedents en què una decisió d’aquesta envergadura es faci amb una presidència i un govern en seu vacant. En la declaració aprovada s’insta el futur govern “que compleixi exclusivament aquelles normes o mandats emanats d’aquesta Cambra, legítima i democràtica, a fi de blindar els drets fonamentals que puguin estar afectats per decisions de les institucions de l’Estat espanyol”.
Va ser una votació precipitada que ha despertat Mariano Rajoy i Pedro Sánchez, que es posaran d’acord perquè els mecanismes de què disposen puguin anul·lar i deixar sense efecte la declaració de l’inici de la república catalana. No deixa de sorprendre’m que l’Executiu prejutgi d’entrada quina serà la reacció del Constitucional. Podrien esperar uns tres dies sense donar per segura la decisió dels jutges. Quant de mal ha fet a la política espanyola i catalana la contaminació del poder executiu sobre el poder judicial!
El fet és que s’ha iniciat el procés de ruptura amb Espanya amb una declaració institucional. Això ja no són paraules ni retòrica. Hi ha un acte politicojurídic que trenca la legalitat vigent. És una revolució democràtica, diuen els defensors de la ruptura, però saltar-se la llei no és democràtic tret que sigui substituïda per una altra llei que neixi d’un canvi de règim o d’una revolució que no sigui de somriures sinó d’actes de força d’uns o altres. L’historiador Josep Fontana es va referir recentment a aquesta segona opció. La independència no se serveix de franc.
La revolució dels somriures és això, una revolució de saló, en què algú pot pretendre canviar la legalitat perquè les lleis vi- gents no li agraden o el poden perjudicar. Amb tots els respectes, la votació de ruptura de dilluns és com jugar un partit de futbol pensant que l’altre equip es deixarà golejar. Pretendre que l’Estat serà neutral amb la creació d’una república catalana declarada unilateralment em sembla que és desconèixer la història de l’Estat al qual pertanyem i també ignorar el que Europa i la comunitat internacional diran en els primers mesos o anys d’una hipotètica república catalana desconnectada d’Espanya sense una majoria absoluta de vots que l’avalin. Hem arribat fins aquí perquè Artur Mas ha fet una lectura política confusa, equivocada penso, de les grans manifestacions de les últimes quatre diades. I també perquè Mariano Rajoy va decidir, també crec que equivocadament, que el problema d’una futura secessió de Catalunya acabaria com el pla Ibarretxe.
La política no es fa al carrer sinó a les institucions. El carrer pot influir i de vegades determinar una política. Però darrere de cada gran manifestació s’amaga el plu- ralisme social i polític que després es confirma a les urnes. Artur Mas va elogiar amb raó que en les concentracions massives no s’ha tirat ni un paper a terra. Cert. Però també cal remarcar, com va recordar Miquel Iceta, que els que no van anar a manifestar-se tampoc es van dedicar a trencar el mobiliari públic.
És interessant repassar el dietari d’Amadeu Hurtado, Abans del Sis d’Octubre, en què relata el seu paper mediador entre el Govern de la República presidit per Ricardo Samper i el de la Generalitat presidida per Lluís Companys. Hurtado aconsegueix un acord amb Samper que no és cap altra cosa que el cadàver del Tribunal de Garanties, que es va posar en contra de Catalunya a propòsit de la llei de Contractes de Conreu del 1934. Li suggereix que vagi al Parlament amb aquest trofeu, que serà acceptat pel Govern de la República. “Res –respon Companys–, estic disposat a tot i si convé los rebré a tiros... als que vinguin a apoderar-se de la Generalitat”.
El paral·lelisme amb la situació actual és inexistent i inútil. Però val la pena seguir el diàleg entre Companys i Hurtado. Diu el president que “ha arribat l’hora de donar la batalla i de fer la revolució. És possible que Catalunya perdi i que alguns de nosaltres deixem la vida; però perdent, Catalunya guanya perquè necessita els seus màrtirs que demà li asseguraran la victòria definitiva”. Desgraciadament, premonitori.
Ja se sap com va acabar allò. La declaració de ruptura ha estat aquesta vegada més suau en la forma però més contundent en el fons. L’Estat ha començat a reaccionar. La política no és un simulacre ni una metàfora. Tampoc no són declaracions i declaracions comentades en tertúlies. És l’art del possible, va dir algú que ha estat copiat per molts. Kavafis comença el seu cèlebre poema dient que “quan emprenguis el teu viatge a Ítaca demana que el camí sigui llarg, ple d’aventures, ple d’experiències”. Exacte. Les tenim i les veiem dia rere dia.