Mort d’un pensador

Justament havia citat el seu nom en una entrevista sobre Prou –el llibre que acabo de publicar sobre els nostres errors davant el totalitarisme islamista– quan m’assabento de la seva mort. M’era un referent sòlid, un autèntic intel·lectual engagé amb els valors de la llibertat, un tipus capaç de pensar més enllà de les consignes i del territori carcerari del pensament correcte. En molts sentits va ser un far d’idees en el lloc comú de l’entreguisme de la intel·lectualitat d’esquerres, incapaç d’articular un relat solvent davant el fenomen totalitari que ens amenaça.

Antic maoista del Maig del 68, André Glucksmann va ser pioner en la lluita contra el que ell anomenava “el nihilisme fonamentalista”, i va crear el doble concepte que amb tanta precisió defineix al moment actual: l’enemic exterior de les democràcies, encarnat en l’islamofeixisme (concepte també francès); i l’enemic interior, encarnat en la feblesa, la indiferència i el bonisme de la majoria de l’esquerra, respecte a l’esmentada amenaça. Potser va ser l’intel·lectual més semblant a Albert Camus que ha donat el pensa- ment francès del segle XX, no endebades tots dos venien de l’esquerra i, tanmateix, ambdós van lluitar contra la repressió de les víctimes de l’estalinisme. En aquest sentit, el seu primerenc llibre La cuinera i el devorador d’ho

mes –que personalment vaig llegir poc després que sortís– era un devastador al·legat contra el comunisme, com un gran èmul del nazisme, atès que considerava semblants les seves pràctiques repressives. Brutal, per exemple, la comparativa dels camps de concentració derivats de les dues ideologies.

Però va ser en les darreres dècades quan Glucksmann va esdevenir el gran referent intel·lectual que avisava el món de la bogeria islamista. Especialment dures van ser les reflexions contra una esquerra que es creia “àmpliament superior en termes morals i sempre infal·lible” però que, malgrat això, havia renunciat al combat ideològic contra l’amenaça islamista. I, en conseqüència, havia traït la lluita per la llibertat.

Aquest capteniment compromès al bell mig de l’àgora pública i la seva denúncia de “l’esquerra còmplice” li van reportar múltiples atacs i amenaces. Tot i això, es va mantenir per sobre de la comoditat de seguir el catecisme ideològic que imposava aital esquerra i es va plantar en defensa dels valors de la civilització.

Al meu llibre Prou hi ha moltes referències a Glucksmann. La seva mort les converteix en un homenatge personal a les idees que va defensar.

En aquest segle desconcertant i desconcertat, persones com Glucksmann ens recorden que la llibertat és una lluita permanent de la tolerància contra la intolerància, de la democràcia contra el totalitarisme, de la civilització contra la barbàrie. “La revolució és saber pensar per si mateix”, va dir fa poc. El problema, afegeixo, és que això no ho saben molts revolucionaris.

La llibertat és una lluita de la tolerància contra la intolerància, de civilització contra barbàrie