La ciutat humiliada

La prostitució és violència física, econòmica i social. Els homes que van de putes no compren sexe sinó que practiquen la violència. Les paraules de Sonia Sánchez, que fa uns dies entrevistava aquest diari, m’han quedat dins i ja no poden sortir. Una activista argentina que lluita per l’abolició de la prostitució perquè ella va ser puta, un objecte sense drets que va viure una tortura fins que es va rebel·lar contra un Estat masclista i proxeneta, explicava.

El masclisme que puja i baixa les Rambles (o se’n va a un bordell de Pedralbes) no preguntarà a cap dona si és allà per decisió pròpia. No li llegirà els seus drets ni tindrà en compte si hi ha una màfia al darrere. La consumirà, sense més ni més. I Ada Colau, dona i alcaldessa, no ho pot permetre.

L’Ajuntament no pot així instal·lar-se en la comoditat d’argumentar que algunes dones són “treballadores sexuals” per voluntat pròpia. Necessiten, sens dubte, pagar-se la vida, o els deutes, el menjar, un sostre. Però és obligat en una institució pública plantejar solucions més enllà de deixar-ho tot a mercè d’una mena de neoliberalisme masclista.

Aquest no és només un debat sobre la Rambla, sobre com ha de ser aquest passeig principal i referencial de la ciutat. És un debat sobre la dignitat de les dones i de la societat sencera. Mentre hi hagi una sola Sonia –que n’hi ha moltes– violentada al carrer o en una habitació, algú que senti que és un objecte d’ús, és obligació dels poders públics actuar. I adreçarse als homes que van de putes, perquè aquest no és l’ofici més antic del món, és l’abús més llarg i abjecte.