Un ‘neocon’ de la ‘gauche’

ANDRÉ GLUCKSMANN (1937-2015) Filòsof francès

Moltes coses, ben contradictòries, van néixer al remolí del Maig del 1968. El cas d’André Glucksmann, autor neoconservador francès que va estudiar filosofia, mort dilluns a París als 78 anys, en recorda una: una contrarevolució. Va ser llavors quan la França del gaullisme, estatista, independent i nacional, obre la porta a aquesta altra societat composta de menys Estat, més individualisme, atenció a les minories compartimentades, accés massiu al consum juvenil i alineament general amb l’americanització, cap al que després es va dir neoliberalisme.

El sociòleg Jean-Pierre Garnier, un dels primers a presentar aquell maig com a expressió d’una reivindicació de paper polític de les noves classes mitjanes sorgides a l’abric del Pla Marshall, va explicar que, en el fons, aquella gent, encara que els seus representants més radicals l’emprenguessin contra el capitalisme, no volia canviar el sistema: només demanava un lloc a la taula. Garnier recorda com, sent un jove doctorand, va ser convidat a dinar pel president Georges Pompidou en un restaurant de la rive gauche, prop del Pont Royal el 1972. El president li va explicar que la seva tesi sobre aquella “revolució” li interessava, precisament perquè coincidia amb la seva i la dels seus col·laboradors.

“Quan discutíem amb Maurice Grimaud (el prefecte de policia de París) si havíem de fer desallotjar la Sorbona amb l’exèrcit, vam decidir que no, perquè ens vam adonar que tots aquells jovenets excitats amb la falç i el martell eren la futura elit del nostre país, i un no dispara sobre la futura elit”, va explicar el president, segons paraules de Garnier. En aquella revolució només hi va haver cinc morts, la majoria accidentals, incloent-hi algun policia.

Glucksmann era un d’aquells jovenets excitats. Primer va abraçar la revolució cultural del president Mao, naturalment amb una comprensió molt aproximada del que era allò, però que li permetia qualificar el Partit Comunista Francès de “socialfeixista” i la França gaullista de “dictadura feixista”, i després es va fer directament de dretes, després de caure del cavall gràcies a l’Arxipèlag Gulag d’Aleksandr Soljenitsin, editat el 1973 i que relatava realitats increïbles que feia vint anys que no hi havia a l’URSS, la dada central que Soljenitsin va ometre a la seva obra, com recorda el gran Moshe Lewin. Llegint Glucksmann, les notícies sobre l’estalinisme semblava que no havien arribat a França fins als anys setanta, unes quantes dècades després que a la resta d’Europa o l’Amèrica del Nord i molt de temps després de l’edició del llibre de Boris Souvarine sobre Stalin, editat a París el 1935.

Des dels anys setanta Glucksmann i el que es va anomenar “nous filòsofs” van donar suport a totes les causes bèl·liques i de la política de drets humans de l’agenda neocon, però –especificitat francesa– sense deixar de presentar-se com d’esquerres. Al seu llibre La cuisiniè-

Primer va abraçar la revolució cultural de Mao i després es va fer directament de dretes

re et le mangeur d’hommes (1975) traça la connexió entre Estat, marxisme i camps d’extermini, mentre els seus companys critiquen Noam Chomsky per haver defensat la intervenció vietnamita contra el règim genocida dels khmers rojos. Glucksmann va defensar totes les intervencions militars americanes o occidentals al món, de Sèrbia a Síria, passant per l’Iraq i Líbia (no hi ha hagut disculpes per això), va protestar pels excessos russos a Txetxènia i els xinesos al Tibet (de vegades la propaganda l’encerta), va donar suport a la tornada a les proves nuclears de Jacques Chirac, la candidatura presidencial de Nicolas Sarkozy i la matança israeliana a Gaza. Arribats a l’actual postguerra freda, l’autor, eternament present als mitjans de comunicació francesos amb el seu company Bernard-Henri Lévy, es va posar immediatament a to com a martell del demonitzat Putin. “La llibertat d’Ucraïna va ser un dels seus últims combats”, glossava ahir la nota difosa per l’Elisi.

Contemplada amb perspectiva, la gran paradoxa francesa que Glucksmann encarna és com va ser possible que després de la generació de gent tan gran com Bourdieu, Aron (del qual Glucksmann va ser assistent), Braudel, Barthes i molts altres, es produís aquesta degeneració.

“Resulta difícil imaginar una inversió més extraordinària dels estàndards nacionals d’intel·ligència”, observava fa uns anys l’historiador britànic Perry Anderson en un comentari dedicat a Bernard-Henri Lévy, perfectament aplicable a Glucksmann.

El president francès, François Hollande, esmentava ahir el nom de l’autor mort amb els de Sartre i Aron. Le Monde li dedica dues pàgines en la seva edició d’avui. L’atenció que l’esfera pública francesa dedica a aquests personatges és una cosa que mereix estudi.

RDA / GETTY