La Vanguardia (Català-1ª edició)
Un segle de rivalitat
Picasso i Modigliani perpetuen les seves pugnes soterrades en les licitacions de les grans subhastes internacionals
Explica el pintor i escriptor surrealista Roland Penrose, que el 1917, durant la primera guerra mundial, hi va haver una nit en què Pablo Picasso no podia dormir a causa de les canonades que es produïen als voltants de París. Així que es va aixecar del llit, al seu apartament de Montrouge, i va buscar una tela per pintar. Com que no la trobava va agafar un quadre d’Amedeo Modigliani, va aplicar una capa gruixuda de pintura blanca sobre la seva superfície i hi va pintar una natura morta, amb guitarra i ampolla de licor.
L’escena forma part de la llegenda sobre la rivalitat entre els dos pintors, àmpliament difosa i exagerada a la pel·lícula Modigliani, que va dirigir Mick Davis el 2006 sobre el pintor maleït d’origen italià i que segons la crítica només va servir per al lluïment de l’actor Andy García. I aquesta pugna s’ha traslladat a les cases de subhastes, on els dos artistes competeixen a dalt de tot en preus.
Probablement la primera trobada entre Amedeo Clemente Modigliani (1884-1920) i Pablo Picasso (1881-1973) va tenir lloc el 1906 a París. L’italià feia poc que havia arribat i s’havia instal·lat en un apartament del carrer Caulaincourt, a Montmartre, a prop del Bateau-Lavoir, la casa on vivia Picasso des de feia dos anys. El pintor malagueny havia arribat per primer cop a París el 1900 i encara que compartia la bohèmia amb altres artistes, principalment espanyols, començava a ser conegut i a vendre la seva obra. Quan coincideixen, Picasso es troba immers en l’època blava, que provoca l’admiració de Modigliani i el percep com un símbol de l’avantguarda artística. Un altre punt de confluència entre tots dos serà el seu interès per l’art africà. Però Modigliani, tot i que arriba a tenir fins a tres marxants diferents, no farà la seva primera exposició individual fins al 1917, i tot i així haurà de ser clausurada perquè els nus que exposa provoquen un gran escàndol. Entre el 1917 i el 1919 la seva producció se centra gairebé exclusivament en aquests nus reclinats, en la línia de les venus de Giorgione i Ticià, i en les models més properes de Courbet i ToulouseLautrec.
Ramón Gómez de la Serna descriu una altra escena al cèlebre cafè parisenc de La Rotonde, refugi de diversos artistes, en la qual un Modigliani borratxo provoca un important escàndol, sota la mirada distant i escèptica de Picasso.
Més que enfrontaments entre els dos artistes, el que es coneixen són anècdotes i petits detalls de les seves trobades. Cap al 1908, Modigliani va instal·lar per una temporada el seu taller al Bateau-Lavoir, mentre Picasso pinta Les senyoretes d’Avinyó. Del 1915 són dos retrats que li fa Modigliani. En el primer, a la part inferior dreta inclou la paraula savoir, que és com si volgués reconèixer una personalitat sàvia i única. I el segon és una al·legoria al cubisme.
A Picasso se li atribueix l’exigència als seus amics de la bohèmia, entre ells Ramon Pichot, de separar la diversió de la feina. Era durant els primers anys a París, quan cada dia anaven fins a casa seva diferents amigues, algunes des dels bordells propers, per passar unes hores de gresca i beguda. Picasso era un obsés del treball, i va voler marcar un territori i unes hores per a la pintura i un altre per al lleure. I encara que en moments determinats no renunciava a la gresca no es va endinsar com Modigliani en el terreny de les drogues.
Modigliani va conèixer el 1917 Jeanne Hébuterne, una jove estudiant de dibuix, de 19 anys, tímida i de família catòlica, que es va convertir en amant i tema principal de la seva pintura. La seva relació va ser clandestina perquè va topar amb l’oposició rotunda de la família d’ella, que el veien com un nòvio problemàtic. Amb Jeanne es va mudar a Niça, on van tenir una filla, que van lliurar a una institució perquè l’artista ja estava malalt de tuberculosi i ella es dedicava a cuidar-lo. A Niça s’enfronta al paisatge, amb clares referències a Cézanne. Però de tornada a París, el seu estat de salut s’agreuja i mor el 24 de gener del 1920. Al cap de poques hores, Jeanne Hébuterne, embarassada de gairebé nou mesos, se suïcida precipitant-se des d’un cinquè pis.
El poeta Max Jacob, que també va viure a l’edifici de BateauLavoir, atribueix a Picasso la frase: “L’únic a París que sap vestir és Modigliani”. L’artista de Livorno era tot un dandi, es comportava com un aristòcrata arruïnat, però mai no es va posar a treballar de qualsevol cosa per guanyar-se la vida. Un segle més tard la seva obra també es vesteix de gala en les grans subhastes, darrere en les cotitzacions del gran Picasso.
Malgrat les diferències, el pintor italià va admirar l’obra de Picasso i va passar una temporada al seu taller