La Vanguardia (Català-1ª edició)
Un ovni anomenat Santos
El músic i performer porta a Salt i el TNC ‘Patetisme il·lustrat’
Es un ocell? És un avió? No, és... Carles Santos. Un ovni que sobrevola fa dècades amb la seva música i les seves performances el panorama teatral català i que de tant en tant baixa a la Terra amb muntatges com Patetisme il·lustrat, que aquest divendres s’estrena al Festival Temporada Alta –en concret, al teatre El Canal de Salt–i que el dia 19 arribarà a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya. Un muntatge amb un pianista –ell– sense piano, una percussionista sense instrument de percussió, una ballarina sense terra on ballar i una actriu instal·lada en la incomoditat permanent i que serveix de veu del creador. Un geni, Santos (Vinaròs, 1940), que, per descomptat, ofereix una roda de premsa extraterrestre per parlar de Patetisme il·lustrat, “una obra que no es pot explicar perquè no sé si té coses per explicar. Arribat el moment, es pot veure”, diu sense necessitat de somriure.
Tot just començar la roda de premsa el director del Teatre Nacional, Xavier Albertí, li diu “mestre, ídol i referent, clau en l’aventura escènica d’aquest país”. I el director del Temporada Alta, Salvador Sunyer, destaca que “aquest país ha estat extraordinàriament injust amb ell”, entre altres raons perquè “el seu treball va cap a on ha d’anar l’òpera avui però en canvi els coliseus operístics no li han encarregat res. Em costa d’entendre-ho”.
“Quina arribada, no? Us heu passat”, diu Santos amb la seva divertida serietat habitual. I comença a no explicar el seu nou muntatge. Per exemple, que no crema el seu instrument favorit, protagonista habitual de les seves obres, el piano: “No té cap sentit, als setanta estava molt bé cremar-lo, ara no”. De fet, aquesta vegada ni tan sols no hi ha instrument, tot i que, apunta, “això no vol dir que ja no toqui el piano, estic en forma, ara mateix us podria sorprendre”, etziba amb una mica d’eufòria. I continua. “A la nova obra no hi ha referències de tipus social ni argument. Sóc de l’escola Brossa. I sóc vell. A l’obra no faig res. Hi sóc i faig, però si no faig no passa res. És molt difícil no fer res. Ni toco el piano, ni canto, ni parlo. Rebo alguna provocació, alguna agressió, però res més”.
Sobre la música diu que “és justeta, justeta”, només hi ha “dues coses molt tímides dels setanta, amb el preeco de les cintes magnetofòniques, més interessant que la d’ara, tan ne-
Albertí i Sunyer denuncien que Catalunya no ha sabut aprofitar el geni de Carles Santos
ta”. “Quina és la música del segle XXI?”, es pregunta. “No ho sabem ni ho sabrem mentre hi hagi músics que quan marxa la llum no poden tocar. En aquesta obra si marxa la llum no passa res. I si marxem tots nosaltres, tampoc”.
Dit això, subratlla que està “explicant coses així perquè passi l’estona”, i que ell faria “les rodes de premsa al revés, quan ja hagi passat tot”. En qualsevol cas, reconeix que el patetisme del títol de la peça “fa referència a mi” i que “l’aconsegueixo en alguns moments, el que passa és que en aquest àmbit hi ha molta competència”. I acaba fort: “La poca gent que ha vingut als assajos ens ha animat, però no necessitem que ens animin, ho tenim tot molt clar”. Aquesta vegada somriu.
Després de la performance per a la premsa, Xavier Albertí l’acomiada deixant-lo pels núvols: “Ha fet òperes com Asdrúbila i Ricardo i Elena, té un coneixement profundíssim del que és l’òpera contemporània. Que el país no sigui ruc i el sàpiga aprofitar. De genis com Santos n’hi ha pocs”.