La mà del director

OBC + Isabelle Faust

Direcció: Antoni Wit Lloc i data: L’Auditori (8/ XI/2015) Ma mère l’Oye de Ravel, Concert per a violí núm. 1 de Prokófiev i Simfonia núm. 1 de Xostakóvitx, un recull de contemporaneïtat i estètiques coincidents de compositors joves (35 Ravel, 25 Prokófiev i 18 Xostakóvitx), amb la guerra del 1914 pel mig i, en territori rus, ni més ni menys que la Revolució del 1917. Un món en estat de canvis profunds que ens deixa aquestes tres mirades molt sensibles, un tret que ha quedat clar en la versió de l’OBC amb el veterà Antoni Wit. Però sobretot amb el so transparent, subtil, del violí d’Isabelle Faust en el Prokófiev, que va fer sentir el seu discurs “encantant”, en actitud orfeica, el tutti orquestral. Fraseig molt suau al començament, bon treball d’accents i rítmica eloqüent, molt bon diàleg amb les fustes (fagot) i una tècnica sorprenent, van donar caràcter a aquesta obra per a virtuosos que, alhora, no va mostrar cap indici de vanitat. És més, d’acord amb el cuidat tractament orquestral regit per Wit, Faust va humanitzar el so de Prokófiev que en l’inici del seu últim moviment ja anuncia la manera del futur Xostakóvitx.

I en aquest cas aquesta Simfonia núm. 1 mostra un compositor d’una sensibilitat sorprenent en el maneig de la paleta orquestral, plena de colorit ben comprès pels nostres músics, fins i tot en el tractament de la corda, variada, àmplia, amb recursos de fraseig encantadors. Formidable aportació a més de vents fusta (oboè) i metall, i percussió, i un treball molt cuidat per part del director, que va assumir amb claredat els plans del conjunt, els matisos de distància en algunes frases i els contrastos en d’altres.

Wit és un director amb molta experiència, de la vella escola diguem, que va a la música per si mateix, amb visions de conjunt que li confereix la seva experiència i sabent el que vol. I la seva lectura de Ma mère l’Oye de Ravel va deixar aquesta virtut impressionista de la claredat del relat, de la ingenuïtat gairebé del conte infantil, subratllant colors i gestos amb bona participació dels solistes. Un altre bon concert i digne de subratllar la coherència del repertori. Ravel és una bona ocasió per fer pedagogia, però molts dels protagonistes, per qüestions d’organització de l’escenari, resulten invisibles a l’espectador.