La Vanguardia (Català-1ª edició)
Elogi de l’ofici (contingut)
Avui m’estreno com a columnista, i aquest assumpte em fa gràcia: per primera vegada en la meva carrera, i ja són vint anys de professió, el diari m’ofereix un espai perquè expliqui el que em doni la gana. Això sí, en clau esportiva.
La història va néixer fa un parell de setmanes, que és quan la direcció va decidir canviar-me de cadira. Em van proposar de passar d’Economia a Esports i el traspàs, amb algunes excepcions, no em va semblar malament. Conec la meva nova secció (en temps passats hi havia invertit nou anys), així que a grans trets en controlo els mecanismes. Entenc que he de treballar més caps de setmana dels que havia apuntat en el meu guió (és cert: un guió, quina estupidesa), però també interpreto que el material que tocaré té un notable interès social: tothom hi entén, de futbol. Més ben dit, gairebé tothom.
Una cosa així vaig viure la setmana passada, en publicar la meva primera peça. Se’m va ocórrer escriure sobre Anna Bordiugova, l’advocada ucraïnesa que havia denunciat el Barça per les estelades de la final de la Champions, i els lectors van respondre amb prop de 46.000 visites i 1.053 comentaris al web, que és com avui, i en aquesta professió, es monetitza l’èxit.
No m’havia passat mai un fet així. No havia despertat mai una cota d’interès com aquesta entre els lectors. I això m’ha motivat. De sobte, m’he embrancat en una cascada d’idees i conceptes que em tornen boig de nit. M’aixeco i apunto un possible reportatge en les notes del mòbil. O truco al meu nou cap a hores intempestives i li complico la vi-
El que tenen de bo els Esports és que et permeten esplaiar-te sobre qüestions tan apassionades com lleugeres
da quan té el dia lliure: aconseguiré que es formin llargues cues davant els quioscos, amb desenes de lectors impacients per llegir-nos...
El que tenen de bo els Esports és que et permeten esplaiar-te sobre qüestions tan apassionades com, en certa manera, lleugeres. Explicar la història d’un esportista que s’ha jubilat. Recuperar la memòria d’un equip de bàsquet que em va fascinar quan tenia 16 anys. Saltar i cridar a la redacció quan el Barça goleja el Madrid en el clàssic. Tenir l’oportunitat de parlar amb Usain Bolt o de colarme a la casa que Rafael Nadal ha llogat a Wimbledon, quan es disputa el torneig.
Fer tot això està molt bé. Tot i que encara tinc els meus dubtes. No sé si tots aquests arguments em permetran convèncer la Sílvia i la Júlia, la meva dona i la meva filla, que em veuran menys els vespres dels diumenges, quan abandoni la sobretaula a corre-cuita per passar-me les últimes hores del cap de setmana cantant gols i faltes.