La Vanguardia (Català-1ª edició)
“L’independentisme està naufragant en succedanis”
Tinc 61 anys i la sort d’ensenyar. Vaig néixer a Barcelona. Vaig ser independentista i vaig sospesar tornar a ser-ho, però la raó em porta al federalisme. Que Madrid ho faci malament no justifica que l’independentisme faci qual se volcosa. Uns actuen com sila llei no existís, els altres com si només existís la llei
El veig a la tele, a la premsa, a RAC1... Sembla el constitucionalista d’urgències... M’hauria estimat més enriquirme en una reflexió profunda de tots i no només dels polítics sobre el nostre futur, però la qualitat del debat públic s’ha degradat aquests últims anys. El que ens passa... És greu? Amb menys del 48% dels vots, els independentistes acaben de declarar de manera unilateral una secessió en tota regla, iniciant un procés irreversible que tindrà conseqüències també irreversibles...
... L’independentisme com a opció és perfectament respectable, però que Madrid hagi fet algunes coses malament no justifica els independentistes perquè actuïn de qualsevol manera. La seva declaració ens perjudica a tots, i perjudica la seva pròpia causa per començar.
En què? L’independentisme està naufragant en succedanis tan sorollosos com estèrils, perquè la independència no es guanya perquè la declares, sinó perquè te la reconeixen i, si l’independentisme català no tenia reconeixement internacional abans, ara, després de declarar-la de ma- nera unilateral amb menys de la meitat dels vots dels catalans, encara en té menys.
Potser han aconseguit alguna empatia... El líder independentista quebequès va ser rebut a Matignon per la guàrdia d’honor abans del primer referèndum; i el president Chirac els va donar suport a la CNN per al segon. Si vols reconeixements així, l’últim que has de fer és una declaració com la del 9-N.
Per què el procés té tanta pressa? Per no perdre la legitimitat que creu que ha obtingut de les mobilitzacions al carrer, però s’obliden de la legitimitat internacional... I la nacional. A l’independentisme simplement li falten vots per legitimar la seva declaració i no ha sabut admetre-ho i gestionar-ho.
Almenys obté algun avantatge tàctic? Els enemics de deixar que decidim els catalans són tant els que temen que en un referèndum surti el sí com els que temen que surti el no...
L’independentisme té la mateixa por de les urnes que atribueix a Madrid? Fixi’s que en la declaració del 9-N són els independentistes els que ens neguen als catalans aquest dret a decidir, perquè anuncien que convocaran una consulta per votar la Constitució catalana, però l’actitud democràtica seria deixar-nos decidir abans de redactar-la si vo- lem la independència. I si no la volem, estalviar-nos-en la tramitació.
Creu que l’independentisme encara té recorregut a l’alça o ha tocat sostre? Per començar, té tot el meu respecte, perquè l’ha votat el 47,56% de catalans i perquè han aconseguit enarborar la il·lusió del sí. Jo mateix he tingut temptacions de tornar a ser independentista, perquè, de fet, ho vaig ser. Vaig ser militant del PSAN abans de l’escissió, quan preconitzava un socialisme com el de Rocard.
Vostè ha fet el procés al revés! Com tants de la meva generació: però no vam renunciar a l’independentisme a canvi de res. El nostre pacte de convivència amb els catalans que no pensaven com nosaltres va contribuir que la societat catalana aconseguís benestar i llibertats. I això necessitem avui: deixar d’exhibir els nostres grans principis per mostrar els grans resultats de les nostres cessions.
Caldria reeditar d’alguna manera els pactes del règim de la transició? Sens dubte, però la declaració unilateral de dilluns és el contrari a qualsevol concepte de pacte social. Jo no crec que la llei sigui l’expressió de la raó, però en una democràcia és l’expressió del consens. Si la infringeixes, sobre què basarem la nostra convivència?
Què està fallant? Entre uns polítics que actuen com si el dret no existís i uns altres que actuen com si només existís el dret, estem posant en risc el que hem aconseguit durant la lluita per les llibertats en el franquisme i la transició i aquell esperit de pacte social que va fer possible la convivència i la prosperitat de les últimes dècades. Cal tornar al respecte per l’opinió de l’altre i a valorar la generositat de les cessions.
Què no ha fet qui tenia més poder? Hi ha hagut passivitat, menyspreu i negació dels catalans des d’una part de l’Estat...
Posi’m un exemple concret. El PP va recórrer contra aspectes de l’Estatut català que sí que admetia en l’andalús. El que era inconstitucional per als catalans no ho era per als andalusos? Així, per simple interès partidista, es va deslegitimar el Tribunal Constitucional i va causar un mal terrible a la nostra democràcia que ara paguem tots. Res a veure amb les actuacions del Tribunal Suprem canadenc.
No hi ha maneres de reparar danys? Confio que n’hi hagi. I que recuperem així el diàleg. Serà mitjançant el diàleg que arribaran les solucions i no per l’estèril narcisisme d’exhibir la puresa dels principis.
Tant de bo. També l’independentisme més pueril s’ha complagut a reduir l’Estat espanyol i, per extensió, tot Espanya a una caricatura de funcionariat reaccionari en un país de mosques davant la modernitat, l’eficiència i la laboriositat innata catalana. M’estranya que els mateixos que ridiculitzen Espanya s’estranyin després que no són estimats.