La Vanguardia (Català-1ª edició)
“L’Iran no tindrà la bomba atòmica”.
Obama vindica que gràcies a la negociació l’Iran no tindrà la bomba atòmica
“Avui és un bon dia, perquè, una vegada més, hem vist el que és possible amb una ferma diplomàcia dels Estats Units”. El president dels Estats Units, Barack Obama, va esperar que s’enlairés de Teheran l’avió amb els presos nordamericans alliberats pel règim iranià per comparèixer públicament a proclamar l’èxit de la seva controvertida estratègia diplomàtica dirigida a impedir que la república dels aiatol·làs aconseguís la bomba atòmica.
“L’Iran no tindrà la bomba nuclear a les mans. La regió, els Estats Units i el món són més segurs”. Ha estat sens dubte el desafiament de política exterior més difícil del seu mandat, certificat dissabte per l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica (IAEA), que ha verificat el desmantellament de les infraestructures per construir la bomba a què s’havia compromès el règim iranià.
Els Estats Units han liderat un acord de les grans potències mundials amb el règim de Teheran, al qual s’han oposat sistemàticament les majories republicanes del Senat i de la Cambra de Representants, també líders demòcrates de referència, el lobby proisraelià dels Estats Units, el mateix Govern i el primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu i les monar- quies del Golf aliades dels Estats Units. El rebuig de l’acord amb l’Iran va tenir una mobilització sense precedents, inclosa una duríssima campanya publicitària en televisió que presentava Obama com un president dèbil que cedia en gairebé tot i renunciava al lideratge mundial.
Però el 44è president dels Estats Units s’ha caracteritzat per convertir els obstacles en incentius, així que resulta del tot comprensible la satisfacció que va demostrar ahir en la seva compareixença, proclamant que “hem aconseguit aquest avenç històric a través de la diplomàcia, sense recórrer a una altra guerra a l’Orient Mitjà”, una gesta suficient perquè Obama s’in- corporés motu próprio al quadre d’honor dels seus antecessors: “Des de Franklin Roosevelt a John F. Kennedy i Ronald Reagan, els Estats Units no han tingut mai por d’exercir la diplomàcia amb els nostres adversaris. I com a president, vaig decidir que uns Estats Units segurs de si mateixos podien parlar directament amb el Govern iranià per consolidar la nostra seguretat nacional. Durant dècades –va afegir– els nostres governs gairebé mai no parlaven i això no va fer avançar els nostres interessos... Amb els anys, l’Iran s’ha anat acostant més i més a tenir la capacitat de construir una arma nuclear”.
Ara Obama està convençut que gràcies a l’acord la República Islà- mica no hi podrà tornar. No va tenir cap inconvenient a reconèixer que “l’Iran ha complert compromisos clau”. I es va voler estendre per explicar les diferències entre l’acord i el no-acord. “Durant més d’una dècada, l’Iran va tirar endavant el seu programa nuclear... Havia instal·lat prop de 20.000 centrifugadores, que poden enriquir urani per a una bomba nuclear. Avui, l’Iran ha eliminat dos ter-
Quan l’avió amb els presoners americans s’enlairava, Washington va anunciar sancions per una altra qüestió
ços d’aquestes màquines. Abans de l’acord, l’Iran va anar augmentant constantment les reserves d’urani enriquit, suficient per a un màxim de 10 bombes. Avui, més del 98% d’aquesta reserva ja no és a l’Iran (...) Abans, l’Iran estava a punt de completar un reactor capaç de produir plutoni i avui és ple de formigó”.
Però, a més a més, Obama va voler exposar els avantatges del diàleg i la diplomàcia davant l’enfrontament a propòsit de l’alliberament de presos, entre els quals, el corresponsal de The Washington Post Jason Rezaian, però també dels marins que es van perdre aquesta setmana en aigües territorials iranianes, quan hi va haver qui va anunciar una nova crisi d’ostatges. “En lloc d’això –va dir Obama– hem treballat directament amb el Govern iranià i hem aconseguit l’alliberament dels nostres marins en menys de 24 hores”.
Obama no va obviar les concessions dels Estats Units per complir l’acord, com el lliurament de set presos iranians i el pagament d’un
deute pendent amb l’Iran de 400 milions de dòlars amb els corresponents interessos, que sumaven 1.300 milions més.
Tot i això, va aplicar al peu de la lletra la teoria segons la qual una cosa no treu l’altra, i va subratllar les diferències enormes que separen els dos països, que van trencar relacions diplomàtiques fa 35 anys.
“Encara tenim sancions a l’Iran per les seves violacions dels drets humans, pel suport al terrorisme, i pel programa de míssils balístics”, va assenyalar Obama. I com que el moviment es demostra caminant, tan bon punt es va enlairar l’avió de Teheran amb els presoners alliberats a bord, el Govern dels Estats Units va anunciar noves sancions contra ciutadans iranians i onze empreses acusades de violar resolucions de les Nacions Unides contra les proves de míssils balístics.
Cal dir que els detractors de l’acord van reaccionar de manera poc entusiasta davant un esdeveniment que sembla irreversible. El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, va
Laments de resignació de Netanyahu i els candidats republicans
deplorar l’aixecament de sancions perquè “l’Iran tindrà més recursos per a les seves activitats agressives i terroristes”.
Als Estats Units els aspirants a la nominació republicana Ted Cruz i Marco Rubio van coincidir a assenyalar com “un precedent perillós” l’alliberament dels set presos iranians i ho van considerar un signe de “debilitat” del president. Després, fonts de l’Administració Obama van replicar que l’intercanvi de detinguts és una cosa habitual, però que els candidats republicans “haurien d’aclarir” si preferien que els presoners dels Estats Units es podrissin a les presons iranianes.