La Vanguardia (Català-1ª edició)
El retorn al teatre de Laia Marull
Laia Marull, actriu, protagonitza ‘La llista’
Laia Marull torna al teatre després de gairebé tres anys. La crisi del sector li ha passat factura, però ara torna per la porta gran: tres pel·lícules, un telefilm sobre Margarida Xirgu i teatre. La llista. Un text emocionant de Jennifer Tremblay sobre una dona insegura que ha marxat amb la família al camp però continua amargada i elabora llistes sense parar. Una dona que afronta el que és urgent i rutinari i deixa passar el que és important, amb conseqüències terribles. Dirigida per l’actriu canadenca Allegra Fulton, l’obra estarà des de dijous i fins al 14 de febrer al Lliure de Montjuïc.
Per què la veiem tan poc? Aquest monòleg el tenia pensat fa més de dos anys, però no s’ha pogut fer fins ara que tinc feina arreu. Però fer teatre amb comptagotes m’agrada. Amb moltes o poques ofertes, sempre he treballat poc. M’agrada espaiar els treballs i no estar sempre al límit i descuidar les obres.
Vol que la trobin a faltar? Ja em va bé. A veure què fa ara... Per fer teatre he de creure molt en el projecte. Defensar alguna cosa a es- cena és molt bonic i pot ser molt dolorós si no hi estàs d’acord o tens un procés lleig.
Els ha tingut? Per sort pocs i no en diré quins. Per això sé que em convé que sigui una cosa que realment vull fer, que n’aprendré molt i que m’ho passaré molt bé. Sóc massa utòpica, no? Però és que has de sortir cada dia i si no pots defensar l’obra a escena estàs fotuda.
Aitana Sánchez-Gijón deia que va passar d’un dia a l’altre de ser l’objecte de desig a ser la seva mare al cinema. A La llista vostè ja té tres fills. Com ho porta? Jo vaig ser una jove promesa molts anys. Vaig ser revelació molt de temps i pensava: ‘Veuràs el dia que em reveli’. Després et reveles i dius: ‘Merda, qui se’n recorda de mi?’ Però és veritat que de cop fas de mare. La primera vegada va ser a Te doy mis ojos. Em van plantar un nen de sis anys als braços i va ser com, ah, vaja, ja em toca. Benvingut, si no ho sóc a la vida real, almenys a la ficció. Però en les dones tot això és una cosa estranya. Perquè ens tenyim els cabells blancs, que si no, ens farien fer d’àvies directament.
En quin moment vital està?
Encantada de la vida. Estava una mica de davallada per la poca feina. Sempre he estat d’acollonir-me molt poc, sempre he confiat que tot anava bé, però aquests anys de crisi van ser un període especial. I ara estic al revés. M’estic revelant.
Què és La llista?
Un repte personal, el meu primer monòleg. I una història commovedora. Toca molts punts de la societat actual, l’individualisme, els prejudicis que carreguem, la necessitat, l’obsessió de tenir moltes coses a fer i, a l’hora de la veritat, les coses més importants, essencials, les oblidem, les deixem de banda. Parla de la ceguesa de la societat actual. Estem sols, busquem aquesta solitud i, quan la tenim, ens adonem que necessitem els altres, i els teníem al costat i ens trucaven a la porta i no havíem reaccionat. Però a més diu que som responsables del que no fem, no només del que fem. Potser no ets culpable, però n’ets responsable. Jo no he matat ni els refugiats ni el veí, però si no faig res quan estan a punt de morir, en sóc responsable o no?
Qui és el seu personatge? És una dona però és moltes dones. En aquesta societat s’exigeix a la dona que tingui fills, que sigui bona mare, que deixi la feina o que treballi i cuidi els fills... És molt perfeccio- nista per tota aquesta càrrega. Se t’exigeix tant com a dona que o explotes o...
O fas llistes. Són la seva salvació, el lloc on agafar-se per poder continuar la seva vida, obsessionar-se per tenir una cosa segura, controlada. I poder escapar de la realitat.
Vostè fa llistes? Sí, però no tant. Tinc èpoques. I quan esborro alguna cosa és tot un miracle.
La llista parla sobretot de com el que és urgent o rutinari s’imposa al que és important?
Sí, d’on poses les prioritats.
Quines són les seves? La gent que estimo i intentar viure bé d’acord amb el que m’envolta i la gent que m’envolta. És difícil avui. No sé per què ens hem complicat tant la vida.
UNA DAVALLADA EN LA FEINA “Sempre he estat d’acollonir-me molt poc, però els anys de crisi han estat especials”