Societats civils

CÉSAR Molinas, que és una de les plomes que millor analitzen la realitat del país, recordava ahir en el diari que hi va haver un temps en què a Catalunya hi havia una societat civil que era el suport de les opcions polítiques intermèdies entre l’independentisme visceral i l’anticatalanisme ultramuntà. L’assagista justifica l’anestèsia de la societat civil, desapareguda i silent, per la subvenció pública i, caldria afegir, pel temor de la pressió social en forma de campanyes desqualificadores. “Del seu ressorgiment depèn en bona mesura la recuperació de l’amistat i la concòrdia” (escriu Molinas), ja que permetria articular un consens en la societat catalana per reparar l’avaria democràtica generada en els últims anys.

Certament, la societat civil s’ha deixat arrabassar a Catalunya la bandera de la moderació i ha estat substituïda per altres entitats –com Òmnium, l’ANC o l’AMI– que han hissat l’estelada, però que a més li han tret el protagonisme. Però arribat el punt en què ens trobem, un afany de descon- nexió amb l’Estat que no es correspon ni amb la majoria social necessària, ni amb unes finances que permetin la supervivència del país resulta un despropòsit. És evident, doncs, que el nou Govern haurà de buscar complicitats per no quedar encallat en el primer minut, ni fer el ridícul. El keep calm que presideix els primers discursos de Carles Puigdemont resulta significatiu d’aquesta voluntat.

Igualment resulta rellevant que en els últims dos mesos Oriol Junqueras hagi mantingut entrevistes amb banquers, empresaris, editors i fins i tot ambaixadors per explicar-los que intenten no fer descarrilar el país per excés de presses, emocions o discursos. Veure’s amb la societat civil, l’estàndard, no és una manera de quedar bé, sinó una picada d’ull per recuperar l’amistat i la concòrdia de la qual parlava Molinas. Ara toca més establishment i menys activisme per sortir del laberint.