Filosofia cada dia

Xavier Antich recorda la importància i penetració del pensament filosòfic, més enllà dels excessos realitzats pel ministeri en aquest tema: “És durant l’estat actual d’amenaça ben real per a la filosofia en el sistema educatiu, a causa del disbarat monumental que és la llei Wert, que només per això mereix un capítol destacat en la història de la infàmia ibèrica (per dir-ho parafrasejant Borges), quan la filosofia, al nostre país, està demostrant una vitalitat i una energia envejables.”.

Avui tenim una visió estereotipada de la filosofia i els filòsofs, lligada a la seva dimensió escolar en el sistema educatiu i a l’ocupació professoral dels que la practiquen. Tanmateix, no sempre ha estat així. La dedicació dels filòsofs a l’ensenyament és un fenomen relativament recent, de poc més de dos-cents anys. Filòsofs tan rellevants del pensament modern com Descartes, Leibniz o Spinoza no van ser pas professors, com no ho eren tampoc bona part dels seus contemporanis, i així havia passat durant segles, llevat de moments molt concrets com el viscut pels grans escolàstics universitaris del segle XIII o, en alguns casos significatius d’èpoques recents, com Xavier Zubiri o María Zambrano.

La filosofia occidental va néixer als carrers, les places i els camins. Plató va dramatitzar, en els seus diàlegs, escenes de la pràctica filosòfica de la seva època: un personatge es trobava, en els llocs més inversemblants, normalment amb Sòcrates, gairebé sempre a peu dret i, mentre anaven caminant, passaven revista a qüestions de gran transcendència especulativa moguts per alguna urgència del present. La filosofia, en aquell moment fundacional, no era un saber establert i transmès que calia ensenyar i que es podia aprendre, sinó una pràctica reflexiva que s’articulava a través de la paraula compartida entre diversos participants. Llegir, encara avui, els diàlegs platònics, permet descobrir el desplegament dialèctic d’un pensament que avança a través de les aportacions singulars de cadascú dels conver- sadors, en franca i sincera contraposició de punts de vista diversos, a la recerca d’una veritat compartida a la qual només es pot accedir en el marc de la conversa. Una pràctica als antípodes de la reflexió autista i entotsolada que una caricatura inexacta i sobretot injusta ha acabat per bastir.

Segurament per això Witold Gombro- wicz va dir, en aquesta delícia que és el seu Curs de filosofia en sis hores i quart (que acaba de traduir per primer cop al català Àtic dels Llibres), que “no es tracta de preguntar si cal filosofar o no. Filosofem perquè és obligatori. És fatal. La nostra consciència es planteja qüestions i hem d’intentar resoldre-les”. I és que, en realitat, com ell mateix reconeix, “la filosofia deixa de ser un exercici intel·lectual per entrar en contacte directe amb la vida”.

I és ben curiós el que passa. Perquè es durant l’estat actual d’amenaça ben real per a la filosofia en el sistema educatiu, a causa del disbarat monumental que és la llei Wert, que només per això mereix un capítol destacat en la història de la infàmia ibèrica (per dir-ho parafrasejant Borges), quan la filosofia, al nostre país, està demostrant una vitalitat i una energia envejables. Un procés semblant al que afecta la creativitat emergent a la ciutat de Barcelona en l’àmbit de les arts visuals: mentre alguns s’entesten a propagar la idea que la ciutat és un desert cultural, només perquè els models institucionals han renunciat a ser una etapa més de les franquícies de les exposicions blockbuster, s’estan produint, sense fer massa soroll, iniciatives admirables de renovació des de la base del teixit creatiu i expositiu de la ciutat que són seguides amb més atenció i complicitat per observadors internacionals que per bona part dels esquivadors locals.

En aquest sentit, en les darreres setmanes han tingut lloc diverses iniciatives de filosofia compartida que, per si soles, revelen, efectivament, alguna co- sa molt semblant a un corrent de fons. En primer lloc, la segona edició del festival de filosofia Barcelona Pensa, que ha ocupat durant una setmana, amb un immens èxit de públic, diversos espais de la ciutat, des de bars i centres cívics fins a llibreries, per fer-hi xerrades, converses, presentacions i debats d’un enorme interès. En segon lloc, amb ocasió del dia mundial de la Filosofia, un grup de professors de filosofia d’una dotzena d’instituts de Girona han mobilitzat gairebé cinc-cents estudiants de batxillerat per reflexionar al voltant de la “Imatge, veritat i poder”, després de setmanes de treball, per oferir, com a cloenda, una jornada de debats i de presentació de ponències en la qual, al teatre Municipal de Girona, es va fer la lectura pública de les millors aportacions dels estudiants en un ambient festiu i multitudinari realment emocionant. En tercer lloc, al febrer tindrà lloc la tercera Olimpíada de Filosofia de Catalunya, aquest any sobre la bellesa, amb dissertacions d’alumnes de centres educatius del país. I, finalment, acaba d’aparèixer el primer número de Filosofia, ara!, una revista de divulgació filosòfica en català (disponible a Filoara.cat), coordinada per Xavier Serra i inspirada per Philosophy Now i PhiloMag, que suposa una iniciativa inèdita entre nosaltres i que caldrà seguir molt de prop.

Si la filosofia continua sent més necessària que mai és, potser, perquè ha redescobert, amb entusiasme, els beneficis de la seva vida compartida. Als carrers, les places, els camins i els cafès, on passa la vida.

En l’estat actual d’amenaça en el sistema educatiu és quan la filosofia demostra una vitalitat i energia envejables

IGNOT