La Vanguardia (Català-1ª edició)
Com es deixa el poder
El poder actua al cervell i modifica la bioquímica del líder, que se sent fort, surt a menjar-se el món i no vol deixar de fer-ho
Els psicòlegs recomanen sortir de tant en tant de la zona de confort, en la qual es té tot raonablement controlat, i arriscar-se a experimentar. Tot són avantatges, asseguren, perquè s’aprèn, encara que es fracassi. La presidència de la Generalitat no és precisament una zona de confort, però és indubtable que després de cinc anys Artur Mas es movia ja amb seguretat en el càrrec, que a més li donava una posició de primer nivell. Perquè això és el millor que té el poder. En paral·lel al patiment i l’estrès, atorga estatus i influència i una gran visibilitat social. No és estrany que generi el més semblant a una addicció: quan es té un càrrec, i això és bastant general, costa de deixar-lo. El poder, l’èxit, actuen al cervell com ho faria una droga, activant el circuit de recompensa que fa que un se senti bé, i això manté a ratlla les pors i l’ansietat i fins i tot millora les capacitats cognitives i hi ha més agilitat mental i creativitat. És el mateix sistema que activa el desig sexual. Per això el poder enganxa. I és tan dur perdre’l.
“La clau és que el poder canvia les persones, modifica la seva bioquímica i les seves estructures cerebrals de manera que en volen més –explica el doctor en Psicologia de la Universitat de València Roger Muñoz, expert en neuropolítica–. La primera hormona que canvia és la testosterona, que augmenta en situacions de poder i canvia la personalitat d’homes i dones, els torna dominants. A la llarga això s’estabilitza, però les persones molt competitives tenen elevats nivells d’aquesta hormona”. En una contesa política intervenen moltes variables, però en termes estrictament químics, afegeix aquest expert, qui guanya té una pujada de testosterona, l’hormona de la competitivitat i la dominació social, i presenta nivells baixos de cortisol, l’hormona de l’estrès, just al contrari que qui perd.
La testosterona fa que augmentin els nivells de dopamina, un neurotransmissor que activa els circuits neuronals amb què el polític –i per extensió qualsevol persona– elabora nous plans i estratègies. I la dopamina activa el circuit de recompensa, que produeix plaer i incita a repetir.
“La lluita política genera un ambient estressant, ja que es lluita per la presa de decisions, i això es pot resoldre intentant dominar el de davant o col·laborant amb ell –afegeix Muñoz–, i aquí entra en joc l’oxitocina, l’hormona de la cooperació, de l’empatia, de l’afectivitat. Encara que sigui perquè no els queda cap altre remei, quan els polítics es veuen obligats a col·laborar, baixa la testosterona i puja l’oxitocina”.
Però no tot es limita a la relació entre dues o tres hormones. La personalitat de cadascú i el context econòmic i social influeixen en la manera com un governant viu i exerceix el seu lideratge i sens dubte en com encaixa la pèrdua de poder. Aquí cal tenir en compte la variable psicològica de les expectatives. Els polítics tenen una gran capacitat per fer una lectura positiva de les situacions, només cal veure les valoracions dels candidats després d’unes eleccions, i és lògic que sigui així. “El pitjor per a un polític és pensar que ha patit una derrota, que l’han vençut, però la victò- ria i la derrota estan en la nostra ment, si creus que no has perdut, no hi ha derrota –subratlla Roger Muñoz–, és un procés de regulació emocional. Els humans tenim la capacitat cognitiva de regular de forma racional les nostres emocions, podem fer una lectura positiva del que ens passa i això influirà les nostres hormones”.
En aquest context, tenir vincles i suport social, pensar que s’ha pres una decisió en benefici del clan, per dura que sigui, augmenta l’oxitocina i redueix l’estrès, afegeix aquest expert en psicobiologia. Els processos de regulació emocional són necessaris, i més per als polítics, sotmesos a la crítica constant, encara que corren el risc de suprimir emocions, insensibilitzar-se. “Suprimir una emoció no vol dir acceptar-la”, adverteix aquest expert, que recomana la limitació de mandats. “Si s’eternitzen en un càrrec, si no ho prenen com una cosa transitòria, tindran més por de perdre el poder”, avisa.
I és així. Per a algú que està acostumat a manar tant, és difícil deixar de fer-ho. “Un polític que abandona el poder sol patir la síndrome del telèfon apagat, no deixa de mirar-lo a veure si funciona perquè no arriben trucades, no entren watsaps i això passa de manera dràstica”, assenyala el consultor de comunicació Pau Canaleta, que adverteix que en el cas de l’expresident Artur Mas no serà així. “Mas té molta feina d’ara endavant amb la renovació del partit i mantindrà la seva autoritat perquè tractarà de manera continuada amb els alcaldes, amb els alts càrrecs i repartirà poder. Serà qui prepari la pròxima executiva i després caldrà fer llistes electorals, teixir aliances; serà un poder que potser la gent no percebrà tant, però els partits decideixen molt”, assenyala aquest expert.
Marcar-se un repte ha de ser un dels objectius principals del governant que deixa el poder, especialment si es tracta de líders que encara són joves i tenen energia, recomana Pau Canaleta, que apunta que això és molt freqüent en el cas dels presidents dels Estats Units, que tenen una limitació legal de dos mandats com a màxim. “En el cas de Mas, no s’ha d’inventar cap repte perquè ja en té un i és molt important: reformar el centredreta sobiranista a Catalunya, i segur que ja ho té en marxa”, assenyala.
L’expresident no serà un gerro xinès en un apartament petit, afegeix, la coneguda definició que Felipe González va donar dels expresidents: una cosa molt valuosa que ningú no sap on col·locar.
I encara hi haurà un altre repte important que haurà d’encarar d’ara endavant Artur Mas: la convivència amb el seu àlter ego al Govern. La bicefàlia a Convergència –un president al partit i un altre a la Generalitat– serà una situació nova, un model com el del PNB. “L’expresident Mas serà un contrapoder evident, perquè conserva el lideratge del partit i molta influència, encara que està obligat a no influir en excés al Govern.
En tot cas, això no serà percebut com a negatiu pel nou president, que li estarà eternament agraït. No serà traumàtic, però sempre en espera de com evoluciona, perquè Carles Puigdemont agafarà confiança en el càrrec, s’hi anirà sentint còmode i és probable que vulgui fer algun canvi en el Govern”, apunta Canaleta.
Això suposaria sortir de la zona de confort. Però ja se sap que arriscar-se fa pujar l’adrenalina.