Sempre se’n van els millors

Quan arriba a la redacció de La Vanguardia la notícia d’una mort rellevant, tinc per costum d’acollir l’òbit amb una frase molt sentida: –Sempre se’n van els millors! De vegades fins i tot és veritat. Que se’n vagin els millors no és el més greu: el greu es quan se’n van els millors de la nostra infantesa i se’n van, a sobre, de dos en dos.

A un, David Bowie, li hem fet molt de cas perquè era britànic, rei del pop i elegant. Jo li tinc molta enveja a la gent elegant i fins fa dos dies creia que les persones elegants mai no morien. I no estic per a ironies perquè vinc de veure com l’Europa es deixava empatar pel Prat en el Nou Sardenya i les ensopegades de l’Europa són les meves ensopegades, coses de la gent de barri.

La gent elegant també es mor però fins i tot en això són molt seus. Em moro jo i l’endemà aquesta columna l’ocupa un altre, amb més gràcia o més mala llet i vostès, bon vent i barca nova! Però si jo fos un columnista elegant, de prosa lluminosa i adjectius precisos, de segur dirien:

–Sempre se’n van els millors.

El pitjor de la gent elegant és que es moren i un no vessa una llàgrima perquè l’elegància és la indumentària de la immortalitat quan surt de casa a passejar. No pot haver-hi pena. –Manolo Velázquez? Sóc la parca. –Pitjor eren els xiuxiuejos del Santiago Bernabeu! Em volien enfonsar!

Manolo Velázquez portava la samarreta 10 del Reial Madrid però aquesta columna no va de futbol. Era un jugador que portava la pilota amb una elegància mal valorada –com la de Marcial o Rexach– encara que sortia als diaris esportius davant l’estàtua del pintor Velázquez al Prado, simulant un diàleg entre genis.

Espanya és un país poc comprensiu amb l’elegància –Espanya tira a enveja i Sálvame– i Velázquez s’ha mort sense el ressó degut. Alguns recordaran que va rodar pel terra, fora de l’àrea, enderrocat per Rifé la nit de Guruceta al Camp Nou, quan ens robava Espanya, que ja no és el cas.

David Bowie i Manolo Velázquez se n’han anat en qüestió d’hores, deixant l’ideal inabastable de la seva elegància, un do capritxós que es té o no. Un és dels que tarareja Starman aquests dies després de fer l’amor i persegueix l’elegància en va, intuint que només així morir deixa de fer mandra i és una manera de sentir-se acompanyat. L’elegància es dóna poc en la nostra vida pública, dominada per un panorama polític que tira a lleig. Hi ha pocs espanyols elegants, i si hi hagués catalans elegants, igual aclamaria el procés, cosa que no faig.

També se n’ha anat Duran Lleida però només de la vida política i ja és llàstima, ara que tenia idees pròpies i bones. Vestia molt bé, amb roba una mica cara, i deixa trista la causa de la corbata, les seves sempre elegants.

Ja se sap que tot passa i tot queda, però queda més l’elegància. Queda per sempre, Manolo.

Ja se sap que tot passa i tot queda, però queda més l’elegància; queda per sempre, Manolo