Què hi ha darrere el teatre

L’Àurea, una amiga barcelonina de trenta anys, llicenciada en Matemàtiques, sobreviu fent classes particulars. “Ara almenys no faig de caixera en un súper, com anys enrere”. Dues companyes de promoció estan servint copes en un bar. Ella es paga els autònoms per tenir cobertura mèdica, no pas perquè confiï en la jubilació. Viu al dia. Tots els de la seva generació viuen al dia. Amb les classes particulars en fa just per anar tirant. Quan un dels seus alumnes, un marrec sobreprotegit, no té ganes d’anar a classes de reforç, l’Àurea rep una trucada de la mare. Tem aquestes trucades: vol dir que no cobrarà la sessió. El seu pressupost és tan just que la mandra del nen està directament relacionada amb els mínims vitals d’ella.

Tot i això, l’Àurea va tirant i encara té temps d’arraconar una quantitat mensual per pagar un professor de ballet. Fa molts anys que es dedica a la dansa. Ha participat en diversos grups amateurs i té delit creatiu. M’ha ensenyat esbossos d’un projecte de coreografia per a les Variacions Goldberg de Bach. El seu somni és muntar un grup dansa i representar visualment el Bach més matemàtic i, alhora, el més sensual. Necessitaria suport i mitjans i sap que, de moment, no en trobarà, però no es rendeix. Fa anys que no fa vacances. Els seus luxes són les escalades a Montserrat o al Pedraforca, una cervesa amb els amics i un bon llibre (està devorant La millor amiga, el primer volum de la formidable tetralogia d’Elena Ferrante, que acaba d’editar La Campana en català; i està identificada amb Nona, la protagonista de L’altra, la novel·la de Marta Rojals, que descriu precisament l’impacte de la crisi en la generació que precedeix la seva). L’Àurea és una delícia. Una noia amabilíssima, molt formal, lectora voraç.

El seu company, en Tomi, és molt rialler, però sovint perd els nervis quan parla amb gent com ara jo de temes socials o polítics: “Els instal·lats! Què en sabeu, de la vida real, els instal·lats?”. En Tomi és advocat. Quan va acabar la carrera, ara fa vuit o nou anys, es va inscriure al col·legi per tal de poder exercir. Va col·laborar amb diversos despatxos a preus més baixos que el personal de neteja. Després, va intentar arrencar un despatx ell sol, aprofitant les llistes d’advocat d’ofici. No se’n sortia. Ara treballa d’administratiu en una gestoria. Encara que hi passa la jornada, està donat d’alta d’autònom. Si fa vacances o té una grip, no cobra. De fet, fa anys que no ha tingut la grip, ho diu sempre amb un deix sarcàstic: “La grip només l’agafen els rics i els que tenen un bon contracte!”.

L’Àurea sublima gràcies a la dansa les dificultats d’aquesta època tan inclement, però en Tomi no pot reprimir l’amargor. És un jove coratjós i vitalista. Jugava a futbol i va estar a punt de fitxar per un equip de Tercera. Però va tenir una lesió al menisc i ara només fa patxangues amb els amics. Sort de les escalades amb la colla de l’Àurea. No vol sentir-se com un nàufrag. No creu que hagi fracassat, però destil·la ressentiment social. Li brolla espontàniament, com la suor. Sovint em retopa amb molta agressivitat. Potser no té raó, en aquell moment de la conversa. Però li tinc un gran respecte i callo com si la tingués. Em poso en la seva pell i l’entenc.

Nosaltres, els de la meva generació, vam viure la crisi de finals dels setanta. Va ser força complicat accedir al mercat laboral, però el sector públic, amb la democràcia, va obrir de bat a bat les portes que el sector privat tancava, de manera que molts universitaris vam trobar la sortida de les oposicions. Aquest camí públic està bloquejat des de fa anys. El privat està en col·lapse. I l’autoocupació té molts límits. Hi ha moltes històries com les de l’Àurea i en Tomi en el nostre entorn. Universitaris molt ben preparats, políglotes i creatius. Han estudiat i han estat educats per viure no pas com a rics, però sí com a professionals. Estan vivint com uns nous proletaris.

Si aquest procés de proletarització dels nostres joves no és tan visible com les dades que la realitat exposa és perquè moltes famílies encoixinen aquesta problemàtica aportant a les migrades entrades de les parelles joves un suplement econòmic o en espècies. Els coixins familiars fan menys cantelluda la proletarització dels joves de classe mitjana, però, atenció, són psicològicament humiliants. Havien estat entrenats per volar i ara porten plom a les ales.

Els representants d’aquests joves han desembarcat al Congrés dels Diputats. Fent teatre del seu. L’un porta rastes, l’altra exhibeix el nen, un tercer alça el puny o baladreja. Tots els benpensants i els benestants s’han escandalitzat. Fins i tot els instal·lats d’esquerres, que escriuen desesperats decàlegs d’etiqueta democràtica al gran diari del progressisme acomodat. Ells només volien una cosa: fer-nos notar que han arribat. Ja són aquí. “Populisme!”, exclamen esquinçant-se hipòcritament les vestidures els instal·lats. I doncs què ens pensàvem? El populisme no inventa el problema: l’utilitza després que nosaltres el deixéssim podrir.

RAÚL