El nadó de Podem

Com no havia d’omplir les portades el nadó de Podem, que per a l’ocasió van vestir amb un pijama d’una peça i un jersei de ganxet rematat per dos llacets, molt al gust de les canastretes clàssiques? Els nounats són un dels trofeus de la nostra societat cansada: la promesa d’una vida per davant, immaculada, tan glorificada amb la seva olor de pell de bressol. Podem rebia el seu baptisme d’escó, i en la investidura del president de la Cambra es va presentar amb bolquers i manteta, de braços en braços, a buscar la portada de The Guardian. La criatureta de Carolina Bescansa va ser una oportuna lliçó de màrqueting polític que va elevar moralment els de Pablo Iglesias, gent compromesa amb la mamella. En un inici de legislatura tan de bolero, convenia entrar amb tota la terrisseria, encara que abillats amb les formes de la socialdemocràcia nòrdica. Aquells professors solters que per fi van deixar anar tota la teoria i van començar a executar cops d’impacte oferint-se com a garants per netejar les tapisseries enfangades són ara diputats que han passat de la batussa a la puericultura.

Molt s’ha parlat de l’astut gest, tan a l’estil Zapatero, com quan va emmudir l’Exèrcit espanyol sota el comandament d’una ministra amb bombo i talons, Carme Chacón, potser un dels actes més solemnes de promoció de la maternitat. Chacón ha recordat que ningú no se’n adonava quan ella li donava el pit al seu nounat en un despatx silenciós. I des de diverses associacions de dones progressistes s’ha vingut a argumentar que no calia. Perquè entre els privilegis que engrosseixen l’estatus de diputat, a més de tenir rebaixa al bitllet de l’AVE , i gintònics a tres euros, ses senyories poden deixar els seus fillets a la guarderia del Congrés pel mòdic preu de 150 euros al mes (en comptes dels 260 euros que li costa a qui guanya el que ells una de pública a Madrid o els 500 euros pels quals, de mitjana, pot sortir una de privada).

Actualment, la meitat de les dones que treballen no tenen fills. I una tercera part de les que en tenen dos acabaran deixant el seu lloc de treball davant la impossibilitat de conciliar. També algunes professionals hiperpreparades renuncien a la independència econòmica, amb el beneplàcit del prestigi social, apressades per la pressió d’una maternitat cada vegada més mitificada.

La neuropolítica acostuma a fixar missatges, però després es queden buits. Per què aquests polítics engallits no deixen de pensar per una estona en el que passa entre ells i s’ocupen del que passa al carrer, en lloc de muntar el seu xou? La imatge de Bescansa ha provocat molt soroll, encara que dubto que exerceixi cap influència, ni tan sols com a picada d’ullet animosa a les milers de mares asfixiades que continuen preguntant-se sobre la trampa mortal que s’amaga després de la paraula con

ciliació. Les seves vides minúscules no entenen de cops mediàtics.

La criatureta de Carolina Bescansa va ser una oportuna lliçó de màrqueting polític