La filosofia i els seus creditors

Llegeixo que la filosofia gairebé desapareixerà del futur batxillerat. Uns i altres debaten sobre la seva utilitat, i jo recordo un vell adagi acadèmic que ens repetia un professor: “És impossible que d’una pregunta mal plantejada surti una bona resposta”. Posaré dos exemples.

Arran dels atemptats de novembre a París es van produir exhortacions de diversos tipus: algunes, les menys, al diàleg entre religions com a manera de conciliar posicions, sempre en nom de la filosofia; les més, al contrari, a exercir el legítim dret a la defensa invocant els pretesos valors occidentals que tenen com a substrat, com no, la filosofia.

La raó filosòfica enfrontada a si mateixa, semblaria.

El segon moment estel·lar va ser quan, després de la xerrada entre Albert Rivera i Pablo Iglesias a la campanya electoral, les xarxes socials i els mass media es van omplir de valoracions sobre l’obra de Kant. Novament el “per a què serveix”. Però el que cal impugnar d’inici és la pregunta mateixa, perquè no es tracta de si la filosofia “és útil” –si s’ordena a finalitats utilitàries–, ni de si serveix o no “per a alguna cosa”, ni per descomptat, si han estat més productius per al món contemporani Descartes o Rousseau que Nils Böhr o Edward Bernays, que aquí amb prou feines coneixem. Quina de les seves obres ha produït més beneficis? Com mesurem en quin grau han estat profitoses les seves idees? Fer-ho suposa admetre el paradig- ma del rèdit com a finalitat última del coneixement. La discussió es planteja així en uns termes amb una premissa, viciada d’origen, que és aquesta relació, indiscutida, entre l’ensenyament dels sabers, ja mercantilitzats, i la seva rendibilitat. Així, les assignatures, entre les quals la filosofia, no serien més que instruments programàtics per al mercat laboral.

Però, a més a més, com tot saber tècnic i altament exigent, la filosofia, ben estudiada, és utilíssima. Ens prevé contra les fal·làcies logicoconceptuals i els sofismes esdevinguts en publicitat; o ens permet advertir quan la pregunta que donem per bona és tendenciosa i servil i ens situa en el trampós territori del comptable, on davant la demanda continuada del creditor vénen ganes de respondre: “Bé, què es deu”.