La parafília de Tolstoi

L’obra de Tolstoi és una pedrera inesgotable per als recol·lectors de citacions. Dues de les seves frases més usades són les que encapçalen la novel·la Anna Karenina: “Totes les famílies felices s’assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera”. Tolstoi enceta el joc de la seva novel·la com qui obre una partida de billar americà amb una tacada que mourà totes les boles de la taula. I qui diu famílies, diu parelles o col·lectius de qualsevol mena. Aquesta és una llei narrativa de primer ordre: sense infelicitat, sense conflicte, no hi ha novel·la. Ara bé, les grans sentències, per més encertades que semblin, sempre es poden posar en qüestió. De fet, després d’unes eleccions, la màxima de Tolstoi no es podria aplicar a tots els partits que hi han concorregut. La felicitat és molt relativa quan no se sap gaire qui guanya i qui perd. Encara menys després d’una negociació tan llarga i tortuosa com la que han protagonitzat Junts pel Sí i la CUP. O la incerta negociació que tot just emprenen el PP i el PSOE, amb altres famílies al seu voltant. Potser Tolstoi té raó i el que passa en el cas polític és que, per més que guanyin o tanquin pactes, mai cap de les famílies no acaben veritablement felices i, com que en part també se senten dissortades, doncs ho són de maneres diverses.

Però la meva oposició frontal a la idea tolstoiana no es fonamenta en la política. Un amic m’ensenya l’últim tatuatge que s’acaba de fer. L’enèsim. Li ocupa tot el braç, com tants futbolistes llueixen ara. Cada cop té menys centímetres quadrats de pell lliures, sense tatuar. No em sembla ni bé ni malament, però no entenc on hi veu la gràcia i, com que m’encurioseix saber-ho, l’hi demano. Després d’unes quantes giragonses, arribem al cap del carrer. Resulta que a la seva parella li encanta. Més i tot. Li provoca excitació sexual. Me’n dóna uns quants detalls procaços i, quan la conversa ja entra en un terreny una mica incòmode, ho desvia cap al món de les paraules i em parla d’una parafília que ho descriu. Un nom estrany que van trobar a internet. Com que ara no se’n recorda, treu el mòbil i obre l’entrada parafília de la Viquipèdia. Per la pantalla desfilen una trentena de parafílies de nom extravagant, des d’Acrotomofília fins a Zoofília. I al final la troba. Estigmatofília, llegeix satisfet, parafília en què l’excitació sexual s’obté a través de cicatrius, perforacions o tatuatges en el cos. El felicito per la felicitat que exhibeix i penso que si Tolstoi aixequés el cap esborraria l’inici d’Anna Karenina. Les parafílies demostren que no totes les famílies felices s’assemblen.