Generació yeyé

MANUEL VELÁZQUEZ (1943-2016) Futbolista del Reial Madrid

La imatge de jugador tècnic i elegant va acompanyar Manuel Velázquez durant els dotze anys en què va jugar amb el Reial Madrid, club amb el qual va debutar amb un èxit sonat ja que la seva primera temporada com a futbolista blanc va conquerir la sisena Copa d’Europa amb una victòria ajustada (2-1) contra el Partizan de Belgrad. El centrecampista, que va deixar l’equip madridista el 1977 i va continuar només un altre any al terreny de joc a les files del Toronto Metros-Croatia, vivia a Fuengirola, on va morir divendres passat als 72 anys víctima d’un infart.

Com a molts altres jugadors de gran classe, i més encara si són del planter, la crítica que el seu rendiment al camp no era generós el va acompanyar durant tota la trajectòria. Però Velázquez sempre va manifestar: “Corria més del que semblava. Simplement mesurava els esforços perquè sabia que no val la pena lluitar per una pilota a la qual no podràs arribar”.

El jugador madrileny –va néixer molt a prop de l’estadi Bernabeu– va coincidir al terreny de joc amb Pirri, Amancio, Sanchís, Grosso, Zoco –mort el setembre de l’any passat– o De Felipe, un col·lectiu que es va conèixer com la generació yeyé. Tots ells eren la saba nova de l’equip entrenat per Miguel Muñoz, que iniciava la renovació després de l’etapa gloriosa de Di Stéfano. Precisament una intervenció seva per defensar De Felipe, absent en una concentració per decisió tècnica i criticat fins i tot per Santiago Bernabeu, que va presidir l’entitat durant 35 anys, va iniciar un distanciament amb l’històric dirigent, que es mantindria fins que va sortir del club, sis anys més tard. “No sóc contestatari, però tampoc no m’agrada dir amén a tot”, va comentar com a resum de l’incident.

Tot i que era un gran admirador del davanter argentí que va donar al Madrid cinc copes d’Europa consecutives, el seu gran ídol esportiu va ser l’hon- garès Ferenc Puskas, amb qui va coincidir una temporada. L’arribada de Velázquez va tenir polèmica, perquè n’hi va haver que criticaven que hagués servit per jubilar el mític davanter. “No vaig ser jo qui va retirar Puskas. Va ser l’edat. Amb gairebé 40 anys no se li podia exigir més”, va explicar.

De les dotze temporades que va ser a l’equip madridista va conquerir, a més de l’esmentada Copa d’Europa el 1966, sis lligues i tres copes, amb un total de 59 gols (48 a la Lliga). El seu èxit al club no es va reflectir en la selecció, on va tenir un paper molt més secundari, cosa que l’entristia. Només va ser internacional en deu oportunitats en uns anys en què les actuacions d’Espanya eren molt més irrellevants que en la actualitat.

L’arribada de Miljanic a la banqueta i la de Netzer va inici- ar el seu ocàs esportiu. Velázquez es va esforçar per mantenir l’estatus a l’equip, però l’alemany, que havia enlluernat a l’Eurocopa del 1972, el va relegar més de l’habitual a la banqueta. Encara que Velázquez mai no es va sentir incompatible amb l’alemany, el cert és que aquest li va prendre fins i tot el dorsal amb el número 10.

Velázquez va tenir també un punt d’unió peculiar amb el Barcelona, perquè ell, juntament amb Rifé, va ser el protagonista de la jugada que va acabar amb el famós penal de Guruceta al Camp Nou a l’eliminatòria de Copa del 1970.

“Tota la seva vida ha estat un exemple dels valors del Reial Madrid. Se’ns en va un dels grans. El seu llegat forma part de la nostra llegenda”, va resumir Florentino Pérez.

EFE