Una capitalitat que ja existeix i que cal exercir

La primera prova de foc del nou conseller és demostrar amb fets que s’enterra la política de vendre fum, xerrameca i profusió mediàtica de plans que després no es compleixen.

No s’ha fet gens substancial des del 2010 i al sector editorial català ni es pot esperar un segon més ni n’hi ha prou amb la mandrosa excusa del boicot financer de Madrid. Vila i Junqueras tenen l’oportunitat de fer creïble el mantra, fins ara dit només de boca, que la cultura és una prioritat estratègica no només per al país, sinó per a una ciutadania més lliure. No una cultura fast food de McDonald’s ni tampoc de propaganda patriòtica –com la del tricentenari– sinó una de realment enriquidora. Començant per les escoles i obstruint la imparable hemorràgia entre els lectors adolescents que abandonen la lectura. S’ha de tenir un ull posat en l’economia, però no només en l’economia com fins ara. Almenys tres mesures prioritàries i ur- gents: aplicar sense dilació el pla integral del llibre, muscular de nou les adquisicions de les biblioteques (ara anèmiques) i crear un programa de literatura a les televisions públiques en un horari decent.

La literatura catalana ja cobreix tots els registres i cal prestigiar els escriptors literaris. Als d’expressió catalana, per descomptat: el Govern espanyol només recorda alguns d’ells quan els dóna l’almoina, cada quatre anys, de l’irrellevant Premi de les Lletres.

A Catalunya es manté la diglòssia: 8 lectors en castellà per 2 en català. Si el Govern vol ampliar la cohesió social, ha d’integrar sense complexos ni compravenda de voluntats els escriptors catalans d’expressió castellana.

L’Institut Ramon Llull està fent una bona feina en la internacionalització de l’escriptor en català, però podria reforçar-se si es pogués arribar a un acord amb Òmnium perquè modifiqués el premi Sant Jordi i es concedís a la millor obra publicada, secundada per una crítica rigorosa i independent dels interessos editorials i servís de clara referència internacional.

Barcelona és, amb Londres, la principal capital europea de l’edició, més enllà de París, Berlín o Milà, gràcies a la dimensió llatinoamericana de les seves editorials. No ho és ni en cinema ni en música i ha deixat d’aspirar a ser-ho en art. La capitalitat editorial és una magnífica realitat que el Govern, si té veritable ambició i creu de debò en els beneficis de tot tipus que activa la cultura, no pot perdre i ha de potenciar al màxim.

Barcelona s’ha empobrit culturalment els últims anys i l’aposta per recuperar-la com a focus de cultura, no només com a destinació turística, no és incompatible amb l’equilibri territorial. L’aposta per una Barcelona oberta al món, irradiadora i receptora de cultura afavoreix les iniciatives de la resta del territori i reforça la presència a Catalunya i al món. Ara que el debat sobre la cultura és entre aquells que mesuren la seva importància per la seva aportació al PIB i aquells que només valoren la cultura popular, se li ha de recordar que la cultura no és un article de luxe i que, al final, potser és l’únic de perdurable que deixem als nostres fills.