Més educació de públic i de professionals

La realitat mostra avui que falta una estructuració de base del sector des de la transició. I això s’ha traduït en un sector que ha funcionat sempre com una cosa autoregulada: la política ha estat la de deixar-la al seu aire i marcada per una canviant, aleatòria i subjectiva subvencionitis.

Les iniciatives normatives i la creació d’organismes específics han estat proves d’aquesta evident falta de voluntat i/o d’interès, que s’està intentant esmenar amb l’arrencada d’un pla integral de la Música, en estat més que embrionari, i que hauria de desembocar en una hipotètica llei de la Música i el somiat Estatut de l’Artista.

I sobretot, i aquí el sector musical és unànime, cal evitar els canvis nominals quan es produeix un canvi de conseller en departaments estructurals, perquè la sortida i entrada de nous equips impliquen confuses posades al dia.

Algunes de les falles que sem- blen no admetre discussió: s’ha fracassat en l’educació del públic consumidor, no només a les escoles, sinó també a través dels mitjans de comunicació, especialment els públics.

És imperatiu establir i regular la formació i l’educació dels agents que treballen al sector, des d’un tècnic de llums fins a un expert en promoció, ja des de l’FP. Cal reconsiderar els anomenats contenidors culturals, espais públics, nombrosos, molts dels quals són cars, ubicats de vegades en llocs innecessaris i de manteniment sagnant. Fins ara donen cabuda essencialment a teatre i ball.

I els pressupostos, ja escassos, s’han de dirigir una vegada per sempre a les cultures vives, i la música popular té un gran protagonisme entre elles, per dimensió econòmica no induïda i per cohesió social. Molt superior a altres àmbits, més minoritaris però que aporten més prestigi.