L’imprescindible paper del Museu Nacional d’Art

El primer repte de tot conseller de Cultura hauria de ser l’increment substancial dels pressupostos. Encara que en el cas de Santi Vila, més que de la lògica ambició de tot nouvingut es tracta d’una necessitat.

En els últims temps Cultura ha passat a ser la ventafocs del Govern, amb una dotació que ha tocat mínims històrics (238,7 milions d’euros, al voltant d’un 30% menys que el 2007 sota la presidència de Pasqual Maragall) i deixa els museus contra les cordes de la crisi.

El nou conseller farà bé d’entendre que ja no n’hi ha prou amb els brindis al sol en forma de llustrosos projectes de nova planta, i que posats a imaginar el futur, l’únic pla possible ara és un pla de xoc, a partir de certes prioritats.

Hi ha una certa unanimitat a considerar que, mentre no hi hagi un canvi de cicle econòmic, no té gaire sentit impulsar nous museus nacionals. Amb el del Disseny i el de Cultures del Món ja s’ha vist que els resultats tampoc no són gaire esperançadors, ni en nombre de visitants ni en impacte. En canvi, sembla que el que correspon ara és aprovar el pla de museus, apostar per centres com el MNAC, que va decaient malgrat el seu enorme potencial –incomprensiblement se l’ha castigat més que altres centres, com l’Arts Santa Mònica– i potenciar el treball en xarxa i la coordinació amb museus de fora de Barcelona.

Vila ha d’afrontar l’ampliació del MNAC als pavellons de Montjuïc, un projecte per al qual haurà d’obrir una negociació amb el Consistori d’Ada Colau, més procliu a aquesta fórmula que a la megalòmana Esplanada dels Museus.

Dins d’aquesta nova planificació s’haurà de concretar el rol de l’Agència Catalana del Patrimoni i el paper del Conca –molt disminuït els últims temps– que ha de servir com a observatori i renovació de les polítiques culturals.

I per damunt de tot, Vila no hauria d’oblidar que els millors projectes culturals, els que perduren en el temps, no sorgeixen dels despatxos dels polítics sinó del talent dels creadors. En aquest sentit, fa falta més suport i especialment més difusió d’aquells creadors catalans que ja treballen en connexió internacional i que pel seu compte han estat capaços de superar aquests moments de paràlisi. I en aquesta mateixa línia hauria de treballar l’Institut Ramon Llull. La voluntat d’aquesta entitat, d’internacionalitzar la cultura catalana, no s’ha de reduir com fins ara a centrar els esforços en la Biennal de Venècia i la Fira de Frankfurt, sinó a buscar nous aparadors.