Rehabilitació de Joan Estelrich

El mallorquí Joan Estelrich és una de les personalitats intel·lectuals més interessants i fins fa ben poc més mal considerades de la cultura catalana del segle XX. Havia col·laborat, a sou de Cambó, en la propaganda a l’exterior durant la guerra, com Josep Pla o Carles Sentís, i més greu encara: com a primer delegat de l’Espanya franquista a la Unesco. Però també havia estat diputat de la Lliga, director de la Fundació Bernat Metge per a la traducció dels clàssics grecs i llatins, promotor internacional molt actiu de la causa catalana a l’Europa de la Societat de Nacions, director de diaris i escriptor d’obra curta però significativa amb títols com ara Fènix o l’esperit de la Renaixença (1933) i, abans, traductor al català de News from nowhere, la ficció utopista de William Morris denunciada per apologia de l’amor lliure a l’expedient contra D’Ors.

Activista cultural de primera categoria, Estelrich també és un intel·lectual d’amples horitzons, amb una curiositat sense límits que sí, inevitablement, el va condemnar a la dispersió. Però el que és, sobretot, és un gran convençut que la cultura serveix un món superior.

En aquell viatge que el mantindrà cinquanta dies de gira pel Con Sud mentre Espanya es dessagna en una guerra civil, Estelrich coneix Stefan Zweig al congrés del PEN al Brasil, el país on sis anys més tard aquell gran escriptor europeu, testimoni colossal del seu “món d’ahir”, s’acabaria suïcidant. “No li interessa sortir als diaris; no fa conferències; deixa d’anar, si pot, als banquets”, el retrata Estelrich al seu dietari del 1936, rescatat fa ben poc per Manuel Jorba.

Era el seu revers. Totes les energies d’Estelrich, tan exuberant, tan brillant, tan exitós socialment, semblen destinades al gaudi de la vida. Totes les energies de Zweig anaven destinades a la feina, a una vivíssima activitat de l’esperit. El seu propòsit vital era definit així per ell mateix al prefaci del recull Encontres amb gent, llibres, ciutats (1937): “Comprendre fins i tot el que és més aliè, jutjar sempre els pobles i les èpoques, els personatges i les obres únicament sota el seu aspecte positiu i creatiu i, a través d’això, comprendre i fer comprendre, servir humilment però fidelment el nostre ideal indestructible: la comprensió humana entre els homes, les maneres de pensar, les cultures i les nacions”.

Humanistes i cosmopolites tots dos, europeus d’aquella Europa molt més pensada per la cultura que per l’economia, Zweig i Estelrich semblen emparentables en més d’un aspecte. Ara ens l’ha aproximat una mica més El món d’ahir de Joan Estelrich, l’adequat títol que a cura de Xavier Pla les Publicacions de la Universitat de València acaba de publicar amb les diverses aportacions a una jornada d’estudi sobre aquest especialista singular en idees generals. També Estelrich, una víctima més del secular desencontre de la cultura amb la política, mereixia una revisió. I una rehabilitació.

Totes les energies de Zweig anaven destinades a la feina, a una vivíssima activitat de l’esperit