Comprendre Beethoven

OBC. Cor Madrigal i Cor Lieder Càmera

Intèrprets: R. Lojenio, B. Kozelj, G. Peña i G. Smits, solites. Jan Willem de Vriend, director

Lloc i data: L’Auditori 15/I/2016

Per què aquesta diferència entre el concert que va fer De Vriend fa uns mesos, com a principal convidat de l’OBC, en el qual va mostrar les seves qualitats en un programa Haydn i Mozart, i aquesta Novena Simfonia de Beethoven?

En el primer, un formidable treball en la tècnica, en l’expressió i en les idees. Ara, una versió intensa rítmicament de la Novena, però vàcua en continguts...

Van sorprendre els errors tècnics en l’scherzo de la Novena, en un tema que necessita encara treball prolongat. Per això és necessari un director titular que hi sigui físicament, i no que ho faci –en el millor dels casos– per Skype. Encara que Ono no crec que tingui experiència en això. De Vriend sí que la té, i disposa de sensibilitat mostrada per a repertoris del classicisme, encara que no em va semblar que li interessés la feina en la profunditat expressiva que demana Beethoven, i el que podria ser pitjor, la seva comprensió.

El llenguatge més despreocupat dels clàssics té poc a veure amb aquest inici del Romanticisme. Hi ha transicions en aquesta partitura que han de plantejar-se amb assossec, i anar al fons, subratllant els contrastos i aguditzant les tensions de la frase. Res d’això no es va percebre en l’allegro inicial, que va ser poc més que una lectura. En l’scherzo, el treball rítmic i el tempo van generar desajustos entre corda i vents. A propòsit, per què uns primers violins tan renovats? I els de plantilla? Semblava una altra orquestra, i sens dubte, prefereixo la de sempre. Bona resposta de violoncels i contrabaixos en la difícil tasca, igual com les altres seccions.

El marc general –per això hi ha el director, que és una figura que precisament imposen històricament les simfonies de Beethoven– va ser d’absència de poesia; se subratllava l’alegria, però res del dramatisme d’aquesta obra, que va culminar amb una bona feina dels cors i dels solistes i un final massa eloqüent que, com la resta, va demanar menys èmfasi, i més tensió i llibertat en el fraseig. Una llàstima.