La Vanguardia (Català-1ª edició)
Messi, l’estrateg
Partit complex d’analitzar, i encara més complex si es tracta de relacionar actituds i fets amb el resultat. Van passar moltes coses, excessius errors i grandíssimes combinacions, però totes elles elaborades en un àmbit de contemplació. Fins i tot podríem dir que, encara que en la primera meitat el Barcelona va elaborar jugades de mèrit, els dos gols van arribar mitjançant dos contraatacs i amb errors com una casa dels bascos. Però tot i així hi va haver detalls per ressaltar, fruit tant de l’estil com de la qualitat dels jugadors blau- grana. I una bona notícia: Aleix Vidal va demostrar que entén el joc que ha de tenir un lateral dret al Barcelona.
Messi. Ha de ser sens dubte el primer jugador a ressaltar, malgrat que va ser només 45 minuts al terreny de joc. Cinquena Pilota d’Or per al millor jugador de la història. Jugador que no només ha demostrat el que ningú no ha aconseguit, sinó que a més any rere any enlluerna amb la seva capacitat de creixement. Fins fa molt poc era un jugador de vertigen, de resolució, de conducció, de canvi de ritme. A poc a poc la seva figura, i en la mesura que el seu futbol o la seva ment han pogut prescindir de l’angoixa d’obtenir els màxims gols possibles, s’ha convertit en un estrateg de dimensions descomunals. L’argentí ha anat batent rècords un darrere l’altre i un es pregunta si també serà capaç d’emular sir Stanley Matthews, que va ser a l’elit anglesa fins als 50 anys.
Busquets. Un altre jugador estrany com Messi que, havent transmès que ha pogut oferir el millor del seu futbol, ni els trofeus guanyats, ni els milions acumulats, ni els elogis rebuts han impedit que estigui en creixement constant. Ahir, en dues jugades, va fer que el públic bavegés. Una, en una retallada dins de l’àrea; i una altra, en un barret al mig camp cap a la seva esquena. Però van ser dues accions tan especta- culars com arriscades, i a mi no m’agraden. El que em va entusiasmar ahir va ser que va començar a mostrar un moviment que, quan va debutar, semblava que mai no podria desenvolupar. Estic parlant dels canvis de joc colpejats. En la seva primera pretemporada, vaig descobrir Busquets. Llavors era un jugador amb gran capacitat de conducció vertical per a la seva envergadura i de gran visió estratègi- ca, però incapaç d’establir mínims canvis de joc. Amb els anys, i mostrant un gran esperit de superació a més d’un rar concepte en el futbol –em refereixo a l’autocrítica per al creixement vertical–, van aparèixer els canvis de joc. Cert que eren tovets, assegurant amb això la seva precisió, i exagerats en l’altura que agafava l’esfèrica. Però ahir, per a la meva delectança, el vaig veure xutar la pilota amb l’empenya i al mig de la pilota. Canvis de joc que acceleren la jugada i que impedeixen el replegament del rival: demostren la seva intel·ligència i la seva humilitat.
Iniesta. Ja saben que per a mi sempre serà Don Andrés. Afortunadament, per moltes coses que valoro. Per exemple, per la seva senyoria dins del camp i fora d’ell, per aquesta manera d’exercir l’amistat com ho va demostrar no només per la cita de la seva samarreta a la final del Mundial, sinó fins i tot amb el seu dolor. I no cal dir que per la seva manera de jugar a futbol, en la qual es conjuguen una barbaritat de conceptes i, curiosament, molts d’ells incomprensiblement antagònics: la velocitat en el joc amb les pauses, l’esforç aeròbic amb l’anaeròbic, el copejament d’empenya amb l’exquisitat del copejament d’interior. I molt més. Ahir, de nou, va fer un recital, i va demostrar que cada vegada que li arriba la pilota existeix una plusvàlua en el joc.
Una bona notícia: Aleix Vidal va demostrar que entén el joc d’un lateral dret al Barça Busquets ha avançat un altre esglaó: ara ha après a aplicar el canvi de joc