La Vanguardia (Català-1ª edició)
Tot esperant el comunicat sobre Messi
Que el llenguatge esportiu evoluciona deu ser una conseqüència lògica del progrés. Però, de tant en tant, ens empesquem una expressió o una paraula que es posa de moda per raons insondables i que arrela amb un èxit que provoca, com a mínim, perplexitat. És el cas de la paraula trilogia aplicada als tres partits que el Barça i l’Athlètic hauran de jugar els pròxims dies.
En temporades anteriors, quan a causa d’una concepció poc generosa dels calendaris i dels sortejos s’encadenaven tres partits contra el mateix adversari, no recordo que en diguéssim trilogies. Tinc entès que, en els ambients de la boxa, sí s’ha fet servir per referir–se a tres combats més o menys consecutius, però, fins ara, més aviat semblava un concepte circumscrit a l’univers de la indústria cultural. L’èxit d’una fórmula narrativa com Cinquanta ombres d’en Grey o Els jocs de la fam pot propiciar un sistema de màrqueting repartit en tres títols que multiplica els beneficis a còpia de saciar, amb una hipertròfia de l’oferta, la intensitat de la demanda. O, en el món del cinema, és habitual que s’estableixin debats apassionats sobre quin dels tres títols d’El padrí és el millor, una trilogia com déu mana a l’alçada de, per exemple, Toy story.
De totes les trilogies consumides fins avui, la que recordo amb més estima és la Trilogie du Château Saint George, un vi de Saint-Émilion que, quan el tastes, provoca sensacions gairebé tan saboroses com les que inspira la immensa jugada de Neymar al quart gol d’ahir contra l’Athlètic. Tot això, com poden comprendre, ho escric per dissimular la inquietud que m’ha provocat l’absència de Messi a la segona part. I em sap greu que la jugada de Neymar, d’una complexitat tècnica memorable, hagi coincidit amb el moment de màxima expectació sobre l’absent, quan, gràcies a la porositat de la informació, tot just acabàvem d’assabentar-nos que Messi no havia sortit, per precaució, a causa d’unes molèsties als isquiotibials de la cama dreta.
Al cervell d’un culer convencional, ja sigui d’un culer mort de fred a la grada del Camp Nou o d’un culer acomodat a la butaca de casa injectant-se fruits secs per via intravenosa, la combinació de les idees molèsties i precaució van iniciar un procés de combustió que va relativitzar injustament el resultat i el joc del Barça. Esperàvem ansiosos l’arribada d’un comunicat oficial que aplaqués, amb paraules serenes i científiques, l’incendi de les especulacions. Un comunicat que poguéssim entendre, és clar, perquè fa poc vaig rebre un correu que em convidava a veure la pel·lícula Josep Suñol: un crit valent, que deia textualment: “Els fem arribat el save the date de l’estrena...”
¿El save the date? ¿M’ho sembla a mi o ens estem tornant innecessàriament esnobs i pedants? ¿Tan difícil és fer servir la paraula invitació? Com poden veure, continuo sense saber què té Messi. I, a mesura que passen els minuts, les molèsties i la precaució es van transformant en conceptes antitètics i incompatibles. Per experiència, els culers hem après que les molèsties no acostumen a ser greus. I, per tant, se’ns acut que potser ha prevalgut la prudència i que Messi ha après a dosificar-se i ha frenat a temps, abans que les notícies poguessin justificar una trilogia operística sobre la pena màxima.
Però, per desgràcia, aquest pensament no té prou solidesa i de seguida perd la
Sap greu que la immensa jugada de Neymar coincidís amb la màxima expectació sobre Messi
batalla contra altres monstruositats especulatives. És veritat que el resultat i la facilitat golejadora de l’equip hi ajuda. I que, posats a jugar amb les trilogies, pots entretenir-te pensant en els tres gols marcats per Suárez. O que la primera vegada que algú va empescar-se la idea calcada del hat-trick, una expressió importada del criquet, potser devia fer arrufar el nas a algun articulista prematurament envellit i patològicament rondinaire. Són les 22.23 h. Acaba el partit i encara no hi ha comunicat oficial del club sobre els isquiotibials de Messi. Suárez està molt content i s’emporta la pilota i saluda els seus familiars, als que ha dedicat els gols marcant el número tres amb la mà. A peu de gespa, un periodista li recorda que encara no havia marcat l’any 2016. Miro el calendari. Estem a dia 17. ¿M’ho sembla a mi o la impaciència ens matarà?