La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Barcelona ha perdut empenta i ha de tornar a ser una capital cultural”
Santi Vila, conseller de Cultura
CONSELLER DE CULTURA
Santi Vila (Granollers, 1973) és des de fa només dues setmanes el titular de la Conselleria de Cultura, a la qual arriba des de Territori. Durant el trasllat, el seu pressupost ha perdut un 0 per la dreta de la xifra. D’uns 2.000 milions d’euros ha passat a 240. Ja és el màxim representant institucional d’un sector triturat per la crisi, i en la tasca de revitalitzar-lo l’ajudarà sens dubte la seva experiència com a membre (quan va ser alcalde de Figueres) de la Fundació Gala-Salvador Dalí. És historiador.
Amb quines idees arriba?
La cultura és l’àmbit que permet percebre ben clarament que Catalunya pot aspirar amb solvència a l’autogovern total, perquè tenim competències exclusives. Per tant, estaria bé acreditar des d’ara que si la principal Administració fos la Generalitat les prioritats s’assemblarien a les de països com Suècia o Dinamarca. Això s’incardina en les prioritats pressupostàries. La valoració d’aquesta legislatura s’ha de fer sobretot partint de la capacitat del conseller o del Govern d’aconseguir inflexionar els pressupostos dedicats a cultura. És arriscat dir una cosa així. D’altra banda, la cultura també és tota una indústria amb capacitat de generar llocs de treball, marca i nom. Avui tothom llegeix literatura sueca o admira la cuina danesa, i es presta tota l’atenció al cinema de països petits. Hi ha dos factors fonamentals més, que espero que siguin la nostra modesta aportació aquesta legislatura. Un és la cohesió i l’equilibri territorial. El talent es concentra naturalment als grans entorns urbans, amb la qual cosa hi sorgeixen les oportunitats. I hem de ser capaços de donar tot l’estímul al talent que sorgeix al Pallars, la Garrotxa o l’Ebre. Ja he demanat als directors dels museus nacionals un lideratge territorial, que siguin el cap de la xarxa. Un altre gran vector que jo vull que sigui marca de la legislatura és que el codi postal no pesi més que el codi genètic a l’hora de tenir oportunitats.
Va acceptar el càrrec amb la certesa que li millorarien el pres-
supost o aquest és un salt al buit?
Aquesta és la condició per acceptar el càrrec. I em fio dels discursos públics del president Puigdemont i del vicepresident Junqueras, que diuen que quan Catalunya sigui un país independent la cultura hi tindrà un paper important com una pota més de l’Estat de benestar.
Al marge de la comparació amb Dinamarca o Suècia, quina aspiració concreta té?
Començaríem a respirar situantnos en nivells del nostre entorn, que reserven a la cultura al voltant del 2% del pressupost total . La meva aspiració és superar l’1%.
Ha influït en el seu nomenament la seva demostrada capacitat d’entesa amb altres governs?
Ho hauria de dir el president. Jo aplicaré el mateix mètode. Ja he parlat amb la conselleria d’Aragó, amb qui tenim molts litigis. Amb les de les Balears, València... i en deu dies tenim cita amb el ministre de Cultura en funcions, que va mostrar moltes ganes de conversar amb mi. La recepta serà la mateixa: presumpció de bondat, identificar problemes i intentar resoldre’ls, lleialtat institucional i moderació.
Entre els interlocutors no ha esmentat l’Ajuntament de Barcelona.
Ens hem cartejat. L’alcaldessa em va felicitar pel nomenament i els he
proposat que ens veiem.
El discurs municipal separa alta cultura i cultura de base. Està d’acord amb aquesta visió?
No. Jo m’aproximo a aquesta qüestió preocupat sobretot per com podem contribuir que els ciutadans puguin ser realment lliures; no els col·lectius, això és més complex, sinó com podem dotar els nostres conciutadans d’instruments per prendre les decisions amb responsabilitat moral. Per això, l’accés al coneixement i la cultura és fonamental. Un ciutadà amb cultura és més difícil de manipular.
Posarà remei a l’anèmia pressupostària del MNAC?
És la nostra joia de la corona. Ja m’he compromès a reforçar els seus pressupostos. Té la millor col·lecció del món d’art romànic i volem que se sàpiga a Catalunya i a Boston. A curt termini hi ha dos projectes importants: com generem un nou museu de fotografia i com continuem amb el museu de l’arquitectura. Amb una prevenció, en la qual coincidim amb l’Ajuntament de Barcelona: cal consolidar la posició, el múscul de les nostres institucions. És important que es redactin projectes, però no tindria gaire sentit que plantegéssim un nou museu i, en canvi, el MNAC no hagi pogut, per exemple, portar l’exposició de Torres García durant la seva gira mundial, ja que som els principals donants.
La tindrem?
Què vol dir?
Aquesta exposició.
Costa d’entendre que la gran mostra d’un artista que encarna la transició del noucentisme a les avantguardes vagi a Nova York, Madrid i Màlaga i no a Barcelona. Les decisions són molt consumades i el calendari de l’exposició està tancat. Prudència.
Des dels mitjans hem criticat que Barcelona hagi perdut pes en la ruta de les grans exposicions d’art mundials i s’ha respost que no tenim fons per participar d’intercanvis. Fins a quin punt no ha faltat també capacitat d’agafar telèfons i mobilitzar empreses importants que sí que han portat grans exposicions a altres ciutats?
No hem de menysprear la capacitat catalana de projectar-se. Allò que més ens defineix com a marca té a veure amb expressions culturals: l’arquitectura, Gaudí, però també la pintura i la gastronomia, i sent una mica insolents però realistes podríem afegir-hi el Barça. Molts recursos de la nostra societat civil i del teixit empresarial s’han invertit en iniciatives culturals que s’estan presentant per primera vegada a Madrid. Em sembla bé, no és una crítica. Però hem de tornar a ser una capital cultural. És evident que Catalunya i Barcelona han perdut empenta. Cal revertir-ho.
Com veu el Liceu? Millora, però no sembla haver arribat encara al nivell anterior a la crisi.
Hi estic d’acord. Però està fent un esforç per gestionar-se de manera eficient, compensant la retirada d’ingressos que ha d’anar substi-
EL SIMBOLISME DEL BORN “És compatible amb el fet que el seu discurs expositiu ha d’anar evolucionant” MUSEUS NOUS? “Cal consolidar la posició, el múscul de les nostres institucions actuals” LÍNIES ARTÍSTIQUES “Crec que el Macba necessita continuar buscant el seu lloc al món”
tuint-se per públic i suport empresarial. Per jugar a la primera divisió i ser una plaça operística del món necessitarà suport públic.
El Govern té llotja al Liceu? Sí, i la mantindrà. Quan vénen inversors importants el millor que pots fer és mostrar-los les teves millors expressions culturals. Futbol, òpera, ballet, un bon restaurant. És preocupant per als països que no poden fer-ho. Els hem de convèncer que és un bon lloc no només per invertir-hi sinó també perquè hi enviïn els seus fills a estudiar.
Tornant als museus: li agrada la línia del Macba? Hi ha algunes institucions amb un objecte fundacional clar, i ho fan bé. Si no ho han fet millor ha estat per falta de recursos. I han trobat així el seu lloc al món. Jo crec que el Macba necessita continuar buscant-lo, encara més. Hi ha un decalatge important entre el que s’espera d’ell, el que podria fer i el que acaba fent.
Hi ha artistes de dimensió internacional, com Jaume Plensa, que no acaben de tenir reconeixement a la seva pròpia ciutat i al seu país. Sí, hem de parlar amb Barcelona perquè hi ha iniciatives madures. És evident.
El Museu d’Història de Catalunya ha de tenir algun paper en recintes com el Born? El Museu d’Història de Catalunya ha de ser el referent de totes les polítiques no només vinculades a la història de Catalunya, sinó també de les polítiques de memòria. Hi ha disfuncions que cal corregir. Costa d’entendre que no sigui el Museu d’Història qui fixi el criteri general sobre l’orientació dels escenaris de la batalla de l’Ebre o del Museu de l’Exili de la Jonquera. A Catalunya tot això està molt desordenat, s’han fet polítiques molt partidistes i el repartiment competencial sempre ha respost a criteris d’organització del govern i no a criteris acadèmics solvents.
El Born... Crec que la Generalitat ha d’estar al servei la ciutat, amb ganes d’ajudar-la, i el Born és un recinte de transcendència nacional. El visita molt de públic de tot Catalunya. Veig amb interès la determinació de Barcelona de fer evolucionar el discurs del Born. Sempre serà un lloc de memòria per a la identitat catalana. Explica la Catalunya que el 1714 perd les seves institucions. Però això és compatible amb el fet que el seu discurs expositiu ha d’anar evolucionant. Una institució cultural s’ha d’avaluar també a partir de l’interès ciutadà que desperta. Allà no hi tenim el Sant Greal, l’essència pàtria. El component més romàntic d’aquesta aproximació és impropi fins i tot en els termes polítics del nou sobiranisme.
El paper de Barcelona ha de ser el de reforçar la capitalitat catalana o el de projectar Catalunya al món? Tots dos. Barcelona és el millor ambaixador català al món. Quan era alcalde de Figueres els visitants del museu Dalí es pensaven que eren als afores de Barcelona.
El fet que el teatre internacional hagi desaparegut de Barcelona però sigui a Girona és una fórmula d’equilibri atractiva? És virtuosa. És la consagració de la Catalunya-ciutat dels noucentistes. Per massa crítica, només podrem fer coses si articulem bé un país que té escassament 7 milions d’habitants. Fins i tot en termes de mercat això és poquet.
El paper del Teatre Nacional de Catalunya és fer Shakespeare en format musical? Els últims anys han estat molt difícils i tothom ha fet de tot. Tothom ha buscat els ingressos que et dóna molt de públic. I quan fas Molt soroll per no res en aquesta versió tan lleugera estàs cridant al gran públic. Crec que el que s’ha fet és correcte en les circumstàncies de precarietat. Però en la mesura que es recuperi l’ordre, crec que dels grans equipaments públics s’espe- ra sobretot que facin allò que no pot fer el sector privat. Aquí tenim dues grans empreses productores i gestores de teatre privades, una a Barcelona i una altra a Girona. Elles fan el que volen. Però des de l’administració pública hem de garantir que, si no és rendible programar els nostres clàssics, ho hem de fer nosaltres. Primer al TNC i després pel territori. És la missió del Teatre Nacional de Catalunya.
La política del seu antecessor, Ferran Mascarell, de concentrar fons en determinades pel·lícules i fer apostes és la correcta? Sí. Cal estimular la qualitat i no un gran nombre de projectes. La gran batalla és com guanyem públic, com fem que l’accés a la cultura sigui socialment just, equitatiu, que no depengui d’una qüestió econòmica. La de l’IVA cultural és una batalla a guanyar, i jo crec que està pràcticament guanyada, és una qüestió de calendari. Podem fer totes les polítiques d’estímul que vulguem, però la realitat és que avui una família amb un parell de criatures no pot anar al cinema. Tenim un problema. I això no s’arregla amb subvencions. I una vegada dins del cinema hem de veure quins recursos tenim. És una indústria forta que té perspectives de créixer però que no ha de distreure’s del seu objectiu d’accés al gran públic. Potser hem de fer el salt definitiu a produccions que ja no tenen un públic gaire minoritari o buscant una excel·lència minoritària, i per tant hem de fer sense complexos tota mena de productes.
En català, en castellà...? Per nosaltres la producció en general catalana és catalana sense més qualificatius. És en català o en castellà. Aquesta és la nostra producció. Aquest país nou que volem es pot permetre tractar amb normalitat aquestes qüestions.
En aquest projecte de país quin paper té la capitalitat que per a la literatura i la indústria editorial en castellà representa Barcelona? Catalunya només pot aspirar a ser un país independent si realment deixa enrere els plantejaments nacionalistes romàntics i ofereix un projecte estrictament d’organització política. La creativitat catalana s’expressa indistintament en castellà i en català i potser ja en altres llengües que acabaran tenint un pes important. Hem d’aconseguir que la llengua catalana sigui de prestigi, d’integració i valoritzada. És la nostra, si no la defensem nosaltres qui ho farà? Jo tinc una obligació política (que el ministeri, aprofito per dir, també té, encara que cregui que no, i així ens va), però la meva obligació és garantir que els vostres fills i néts puguin aprendre-la. I veurem com premis nacionals tornen a reconèixer creadors catalans de llengua castellana.
Aquest any es commemora la segona part del Quixot. No hi ha res previst. Fa deu dies que sóc aquí... però efectivament no hi ha res. No ho descartem. De moment ens hem concentrat a intentar reforçar l’any Llull. A mi el Quixot m’acompanya a tot arreu. És una delícia. La biografia de Cervantes, que va patir la intransigència més rància d’Espanya, és un exemple de com a Espanya sempre hi ha hagut un combat entre la tradició liberal i una tradició majoritària intransigent. Reivindicarem Gil de Biedma aquest any, això ho puc anunciar. A Barcelona i a Madrid. Aquesta tradició és la que ens agrada.