La Vanguardia (Català-1ª edició)
La Barranquilla de Gabo, avui
Any 1997. Gabriel García Márquez recorre Barranquilla en una furgoneta amb el seu amic Jaime Abello. Avancen lentament. El Nobel no l’hi ha dit, però està refrescant records per a les seves futures memòries, Vivir para contarla (2002). “Circulàvem en una van amb aire condicionat –explica Abello, als passadissos del teatre Amira de la Rosa, durant el Carnaval de las Artes– i gairebé tot estava destruït”. De sobte, mirant per la finestreta, Gabo li va comentar al seu company: “Saps? Barranquilla és Macondo quan es va tornar ciutat”.
Aquesta població caribenya, de més d’un milió d’habitants, és porta de totes les coses bones (i dolentes) que han entrat a Colòmbia, com la salsa o l’aviació. Està orgullosa de ser una de les ciutats més importants en la vida del Nobel, a més del bressol de la cantant Shakira. Aquí va viure de petit Gabito –tots l’anomenen així, amb el diminutiu–; aquí va tornar de jove, a començaments dels cinquanta, i es va forjar com a escriptor, sota el tutelatge d’un exiliat de Berga, Ramon Vinyes, i aquí viuen encara dues germanes seves.
El primer que crida l’atenció és que, a diferència del que passa a la propera Cartagena de Indias –parc temàtic del turisme internacional– no hi ha una ruta Gabo. Els llocs on va viure, els que va freqüentar i els que apareixen a les seves obres no estan ni tan sols senyalitzats amb una placa. “Barranquilla és com els animals salvatges, que esborren les empremtes”, diu el professor Ariel Castillo.
Per què Macondo fet ciutat? “Als dos últims capítols de Cien años de soledad –explica l’escriptor Joaquín Mattos Omar– els episodis i llocs corresponen a referents reals de Barranquilla, just quan Macondo creix i deixa de ser un llogarret. I hi apareixen els quatre discutidors, que eren els del grup de Barranquilla, els amics literats i tabolaires de Gabo, que coneixen l’Aureliano. I la llibreria del savi català”.
Jaime García Márquez es porta 13 anys amb el seu germà Gabo. “Vaig ser molt prematur, em van improvisar una incubadora casolana al cabàs de cosir de la meva mare. Jo deia que era setmesó, però Gabito em va fer dir que sismesó, ja que, segons una comptabilitat que ell portava, ‘altrament, no ets fill del pare’ i vaig acceptar això per salvar l’honor de la meva mare”.
En Jaime és un pou d’anècdotes: quan el seu germà se’l va emportar a sopar amb Woody Allen, quan a ell se li va escapar que Gabo tenia una malaltia senil... “La seva dona es va enfadar amb mi fins al punt que van venir a Cartagena, on jo visc, sense dir-m’ho... però el seu xofer me’l va portar sense dir res perquè el veiés, els dos germans vam passejar per la ciutat d’amagat, com uns enamorats, i li vaig fer una enorme abraçada”. Estem dinant amb ell a casa de Patricio García Caro, cosí de Gabo i psiquiatre, que explica que el tras- torn neurocognitiu del Nobel –que li va destruir la memòria– “no va ser tractat precoçment com hagués calgut: va anar a un dels millors instituts mèdics, a La Habana, i el director científic li va dir: ‘Més malalt del cap està qui li ha dit que vingui, des-
“A Ramon Vinyes, ‘el savi català’, el governador li va parar una trampa per expulsar-lo per gai”
prés del gran llibre que acaba de publicar, mestre’. S’ho pot creure?”.
García Caro ens ensenya uns dibuixos inèdits que Gabo va fer per estampar a la roba d’en Jaime quan va néixer. “Miri, ja llavors dibuixa- va la flor que fins al final va utilitzar en les dedicatòries”. Gabito guanyava uns diners amb la seva habilitat amb els llapis: pintava rètols, per exemple, a les parades d’autobusos i a les botigues del Barrio Bajo, on vivia, en una casa de terrat emmerletat que visitem més tard, amb el permís de la família d’origen cubà que ara l’habita. “Fa uns 20 anys –explica, divertit, el cosí psiquiatre– hi vaig entrar amb la mare nonagenària de Gabito, Luisa Santiaga, i a dins hi havia uns 30 nois consumint marihuana. Luisa Santiaga s’hi passejava, apartant la densa fumarada”.
El pare dels García Márquez, homeòpata, es va instal·lar a Barranquilla i va tenir farmàcia pròpia, a l’actual carrer 41. “Quan treia a passejar Luisa Santiaga al meu cotxe –rememora García Caro–, cada vegada que passava per aquesta cantonada deia: ‘Aquí quan plou, la humitat permet veure l’avís que Gabito va pintar fa molts anys’”.
L’endemà, al seu pis, una altra germana del Nobel, Aída García Márquez, tres anys més jove, mestra jubilada i monja durant vint anys, exclama: “Estic farta d’aquests biògrafs que diuen que el nostre pare ens va tractar malament! En aquella època era normal deixar els fills a cura dels avis, estàvem més cuidats que ningú, ens portaven al circ, a banyar-nos al riu...”. Ella va viure amb Gabito a la casa del Barrio Bajo on va néixer la
Rita. “El papa tampoc no era cap bohemi –precisa–, va morir a casa amb la seva esposa, i si va tenir un fill fora del matrimoni va ser una cosa puntual, en un viatge llarg que va fer, no el podem jutjar per això”.
En Jaime explica amb orgull gestes paternes com la reposició de tota la pell de la cara d’un home després de l’atac d’un tigre. Però el professor Castillo diu que “va proposar de practicar-li una trepanació al seu propi fill, Gabo, per problemes de salut, sort que la mare s’hi va oposar, l’hauria matat”. D’altres, com el veterà periodista Edgar García Ochoa, més conegut com a Flash, recorda que “al pare de Gabito li deien el
dulce 20 perquè prestava diners als vellets, els avançava la paga i després, quan cobraven la pensió, havien de donar-li el 20%”.
El centre de tots els llocs gabians a Barranquilla és La Cueva, que apareix esmentada a Los funerales de la Mamá Grande, on es parla
d’“els mamadores de gallo de La Cueva”. Mamar gallo és una expressió intraduïble, que seria una cosa així com fer broma a algú amb comentaris verbals enginyosos. L’actual Cueva té poc a veure amb l’original –molt més modesta– i és un gran restaurant, bar i centre cultural, del qual Heriberto Fiorillo és el patriarca, i organitza el Carnaval de las Artes, un festival cultural –llibres, música, art, cinema, teatre– que anima la ciutat uns dies abans del carnaval oficial. Un palau del gabisme, lluny de l’ambient desproveït de glamur de, per exemple, el cafè Roma, un dels pocs que es conserven d’aquells anys cinquanta, encara que en un emplaçament diferent, i que serveix menús populars, amb salsitxes, arròs i espaguetis.
Un personatge clau és Ramon Vinyes –aquí tothom el pronuncia ‘Vin-yes’, amb y grega i e–, el savi català esmentat a Cien años de soledad que va exercir un gran magisteri sobre Gabito. El professor Ramón Illán Bacca –l’actual savi del lloc– explica que Vinyes va arribar a Barranquilla el 1914 i va posar una llibreria ambun altre català, la van batejar Vinyes i Auqué”. Vinyes “era homosexual però es va casar amb una senyora. Es va enfrontar al governador escrivint articles a la premsa i casualment se li va cremar el magatzem de llibres. Germán Vargas, que va conversar molt amb ell, em va explicar que li agradava anar per llocs de la intendència fluvial, quan els vapors estaven ancorats, perquè llogaven les cabines a gent que volia cardar. I el governador li va parar una trampa, amb un xicot. Vinyes va caure-hi de ple, arriba la policia i és expulsat del país com a estranger indesitjable el 1925. En marxar el governador el 1929, Vinyes va tornar però el 1931, il·lusionat per la República, va tornar a Espanya. Després de la guerra, s’instal·la a Barranquilla el 1940 fins que torna a Barcelona el 1950.
Més tard, passegem davant les antigues Residencias Nova York, on García Márquez va viure, compartint edifici amb les prostitutes que hi exercien les seves tasques. “De broma, Alfonso Fuenmayor ho va batejar el Rascacielos, per la cosa novaiorquesa i l’activitat que s’hi feia, però tenia tan sols dos pisos”, aclareix Mattos. Just darrere, hi havia la redacció d’El Heraldo.
“Ja no queden els bordells de les anomenades putes franceses, que era la raó que feia que els membres del grup freqüentessin el barri xino –prossegueix Mattos–. Es tractava d’un grup de prostitutes que van arribar fugint de la Segona Guerra Mundial, les van batejar així però eren de diverses nacionalitats: poloneses, etcètera. Apareixen al vaixell en la part final de Cien años... Gabito i els altres també anaven al bordell de la Negra Eufemia, que regentava una senyora de l’interior del país. A Cien años... l’anomena el burdel zoológico, perquè era un pati amb les habitacions al voltant, un jardí ple d’animals de tot tipus. Ara és una escola perquè així ho va establir l’Eufemia al testament”.
Memoria de mis putas tristes (2004) és l’única novel·la en què l’acció se situa en una Barranquilla amb nom propi, encara que hi ha detalls clau a El otoño del patriarca (1975), obra durant l’escriptura de la qual va abandonar set mesos Bar-
El palau del gabisme és La Cueva, on es reunien els amics i que avui organitza el Carnaval de las Artes
celona per instal·lar-se aquí. A més dels llocs reconeixibles, explica Mattos, “apareix la típica retòrica caribenya. Parla, per exemple, de la longaniza de hoyito –el membre viril–, de la manta de bandera –paper de fumar–, coses que només s’entenen aquí. Ell deia que El otoño... és una novel·la que entenen perfectament els taxistes de Barranquilla”, però no els intel·lectuals europeus.
Al barri de Boston s’alça imponent l’església del Perpetuo Socor-
Un recorregut per la Barranquilla de García Márquez amb els seus amics i germans, que mostren dibuixos inèdits del Nobel
ro, on Gabo es va casar amb Mercedes Barcha el 1958. Bellament il·luminada, ressonen càntics al seu interior. “Ell es volia casar amb Tachia Quintanar –diu la seva germana Aída, la nòvia que va tenir a París–, però la meva mare li va dir: ‘Pobra Mercedes, que ha estat aquí esperant-te!’”. Al senyor Barcha no li agradava aquest possible gendre: “Als balls matinals de l’Hotel del Prado –diu somrient l’Aída– ballava jo amb el pare de Mercedes, que no era tan gran, i així ells tenien el seu espai”.