La Vanguardia (Català-1ª edició)
Les primeres hores en llibertat de les monges de clausura
Les primeres hores de les tres monges índies que van penjar els hàbits per aprendre a viure en llibertat
Prop de vint quilos pesen l’hàbit i els ornaments que durant més de 15 anys van vestir sense queixarse les tres dones índies que la policia va alliberar el passat 23 de gener del convent de les Mercedàries Descalces de Santiago de Compostel·la on treballaven esclavitzades i vivien recloses, en contra de la seva voluntat.
Les tres dones van abandonar els murs de clausura amb la indumentària religiosa. I com a monges encara van manifestar a la jutgessa Ana López-Suevos Fraguela, de guàrdia aquell cap de setmana, que havien intentat abandonar la clausura però que els ho impedien sota amenaces. “No volem tornar”, van assegurar. I la jutgessa va manar a uns policies que anessin a buscar roba de carrer per a aquelles dones tímides però decidides a penjar allà mateix uns hàbits que mai no els va preguntar ningú si tenien voluntat de portar.
Els policies de la Unitat contra les Xarxes d’Immigració Il·legal, Ucrif, bregats en investigacions contra les màfies de tràfic de dones, i que han alliberat centenars de prostitutes, van sortir del jutjat a buscar roba. Van anar on ja els coneixen, el convent de Sant Francesc. “Necessitem pantalons, samarretes, jerseis i roba d’abric per a tres. Que siguin XL que aquestes dones semblen grans”, va dir un. En aquesta església, punt de recollida de roba per repartir entre necessitats, van respondre amb l’amabilitat de sempre: “Pobres nenes. Unes altres tres esclaves que heu salvat”. No era moment de donar explicacions. Acompanyades per una policia de la Ucrif arribada des d’A Coruña, les tres monges es van tancar als lavabos del jutjat de Santiago. Com van poder i rient per primera vegada des que van sortir del convent, es van vestir. La roba els anava gran. Els vestits de monja enganyen. I entre rialles, es van cobrir amb els hàbits una altra vegada. Volien fer les coses bé. Van demanar a la jutgessa de tornar un altre cop al convent per tornar els hàbits a la mare superiora.
La jutgessa va voler que no entressin soles i va firmar un escrit per autoritzar l’agent de policia d’acompanyar-les al recinte de clausura. No es van entretenir. Van omplir una maleta amb fotos. I van creuar per últim cop la porta del monestir amb els cabells lliures, vestides de carrer i dues amb un sari de l’Índia superposat. Estaven emocionades i espantades.
Aleshores, la magistrada ja havia trobat un centre d’assistència laic perquè les tres dones passessin juntes les primeres nits en llibertat. Durant tot aquell dia, ningú de l’arquebisbat no es va acostar als jutjats de Santiago a preguntar per aquelles monges i si necessitaven alguna cosa. Les van abandonar a la seva sort. Després de més de 15 anys treballant com esclaves per a la comunitat de les Mercedàries, amb jornades inacabables entre resar, planxar, cosir i ocupar-se de l’hort, les tres dones van abandonar el convent amb una mà davant i una altra darrere. Sense res.
A la tarda als jutjats algú va recordar que no havien menjat, i un policia es va acostar al cafè Tabacos a buscar uns entrepans que va pagar, com en moltes altres ocasi- ons, de la seva butxaca. Ni van intentar separar-les quan van haver de distribuir-se en dos cotxes policials per traslladar-les fins al centre d’acolliment de Vigo. Van viatjar juntes totes tres , amb les mans agafades, a la part posterior d’un vehicle que va haver d’aturar-se diverses vegades perquè poc acostumades al cotxe, es marejaven i vomitaven.
Encara que van arribar gairebé a les dotze de la nit, algunes dones del centre d’emergència per a víctimes de violència de gènere les van esperar despertes. Després d’una primera nit en la qual amb prou feines van poder adormir, diumenge van preguntar si podien anar a missa. Diverses dones els van acompanyar. De retorn al centre, en passar vora un parc, una va demanar permís per pujar a un
PENJAR ELS HÀBITS Les tres dones es van posar pantalons i jerseis als lavabos del jutjat de Santiago
gronxador. “Era tan feliç”, explica un testimoni. Va cridar tant l’atenció aquella escena que un transeünt la va renyar: “Baixa, que això no és per a la teva edat”. Totes tres reien i jugaven com nenes. “Són l’essència de la bondat”, relata algú que hi ha coincidit aquests últims dies. Parlen poc encara, però en un perfecte castellà que van aprendre els primers anys de reclusió al convent, on van rebre classes del familiar d’una monja.
Ni la magistrada que va assumir el cas amb especial interès davant la gran vulnerabilitat d’aquelles tres dones no podia imaginar l’encert que va suposar que aquelles dues primeres nits en llibertat les passessin en companyia de dones víctimes també d’un altre tipus d’esclavitud, la masclista. Aquestes dones maltractades van fer sense saber-ho de psicòlogues i les van tractar amb tant amor que en poques hores Suma, Anisa i Diny van deixar de demanar permís per parlar. I ja no abaixaven el cap per no mirar als ulls de la gent. Es van deixar tocar. Abraçar, besar i estimar. Moltíssim en poc temps. Tant, que
UNA MALETA AMB FOTOS Les religioses van tornar els hàbits a la mare superiora i van sortir només amb fotos
les dones del centre van plorar quan van haver d’acomiadar-se dilluns de les noves amigues. Els van regalar arracades i penjolls, i els van prometre que mai no les oblidarien. Que visquessin, i que tornessin.
Aquell mateix dilluns al migdia van arribar per fi a la que per un temps serà la casa d’acollida, mentre s’habituen a la seva nova vida, decideixen què fan i esperen a veure com avança la investigació judicial que continua oberta, ara al jutjat d’instrucció en numero tres de Santiago. Serà el magistrat Andrés Lago Louro, el que va substituir Luis Aláez en la investigació de l’accident del tren Alvia, l’encarregat de la instrucció del cas de les monges.
Al xalet del barri del Pilar en el qual s’allotgen des que van arribar a Madrid, hi viu també, perquè treballa com a interina, Judi, la religiosa que va destapar l’escàndol. Ella també era monja de clausura en les Mercedàries quan en un viatge a l’Índia per veure la seva mare, el 2014, va conèixer una dona que li va assegurar que no havia de tornar al convent si no volia, i que ella l’ajudaria si decidia viure a Espanya. I va tornar, però no va trepitjar Santiago. El febrer de l’any passat Judi va començar a treballar amb la família del barri del Pilar i a mesura que va anar prenent confiança amb Belén, la senyora de la casa, li va anar explicant fragments del seu dur passat. Al desembre, Judi va explicar angoixada que una de les seves amigues del convent, Suma, havia aconseguit en una distracció de la mare superiora el telè- fon sense fil i que li havia trucat per demanar-li que l’ajudés a sortir. Totes les altres coses estan explicades. Belén va escriure un e-mail a trata@policia.es, el 29 de desembre per sol·licitar auxili. No havia passat ni un mes quan les tres religioses van ser alliberades.
Ara les quatre amigues estan juntes, encara que no serà per gaire temps. De moment és millor, segons el parer dels investigadors, que estiguin el temps que puguin amb Judi. En ella confien i és la que millor els pot ensenyar a començar de nou i que decideixin, lliurement, si desitgen quedar-se a Espanya o tornar a l’Índia. Totes tres tenen permís permanent de resi- dència i de treball. Per molt que durant anys el seu passaport i la resta dels seus documents estiguessin amagats amb pany i clau en un calaix del despatx de la mare superiora.
Tenen molta feina per davant. Primer de tot, aprendre a viure.
Després de la primera nit en llibertat, van anar a missa a Vigo i van jugar als gronxadors Dones maltractades d’un centre els van ensenyar a parlar sense demanar permís
RIALLES AL PARC
LES COMPANYES DEL CENTRE