En defensa del civisme

Carme Riera reclama més respecte per les normes de convivència a les àrees públiques de la ciutat: “La normalitat que suposa caminar per les voreres, no per enmig del carrer, i estar a mercè de ser atropellats pels ciclistes que, amb una arrogància descomunal, no empren el carril destinat a les bicicletes sinó el lloc que millor els sembla, perquè sí, perquè els ve de gust”.

ALa Vanguardia es publicava fa uns dies (18/I/2016) una doble pàgina força interessant en la qual hom oferia al nou conseller de Cultura, Santi Vila, un seguit de propostes per ajudar a renovar la situació cultural a Catalunya.

Amb la mateixa intenció de canvi i millora d’una altra cultura, la cultura cívica, m’agradaria adreçar-me a l’autoritat competent. Escric autoritat competent perquè desconec amb exactitud a quina conselleria o conselleries toca de manera prioritària vetllar per la cultura de la convivència transversal ciutadana, base de la democràcia.

Per convivència transversal ciutadana, o si ho prefereixen, mínimes regles de coexistència urbana, entenc una sèrie de normes que ens afecten a tots, especialment a aquells ciutadans corrents, entre els quals, per descomptat, m’incloc. Aquells que treballem a les ciutats, passegem pels seus carrers i ens traslladem d’una punta a una altra en transport públic, amb metro o autobús, intentant d’evitar, mentre ens sigui possible, la contaminació que suposa l’emanació de gasos de CO del nostre vehicle particular.

Exercim, doncs, de pacífics ciutadans responsables, reclam de carteristes i lladres motoritzats que envaeixen les voreres a contra direcció, ens fan una estrebada violenta, s’emporten la bossa i de retruc ens arrosseguen a nosaltres. Però no vull referir-me a la inseguretat ciutadana ni als furtadors que ens aguaiten, i encara que a servidora de vostès l’hagin atracat quatre vegades a Barcelona i cap a qualsevol altra ciutat de les considerades perilloses del planeta, estrebades i robatoris no deixen de ser una anomalia, una excepció i avui no desitjo parlar d’aquesta anormalitat ni de les seves causes, sinó de normalitat.

La normalitat que suposa caminar per les voreres, no per enmig del carrer, i estar a mercè de ser atropellats pels ciclistes que, amb una arrogància descomunal, no empren el carril des- tinat a les bicicletes sinó el lloc que millor els sembla, perquè sí, perquè els ve de gust. No els importa que per aquell indret passegin ancians o nens, com tampoc no els importa als motoristes que aparquen les motos en qualsevol vorera i fins i tot en els passos de vianants.

Molt sovint quan tractem d’agafar l’autobús que és a punt d’arribar a la parada i correm perquè no se’ns escapi, el conductor, en general, ens tanca la porta als nassos triomfalment i el mateix succeeix amb el metro i els Ferrocarrils de la Generalitat. És cert que els conductors del transport públic estan obligats a complir amb unes freqüències horàries i que, en efecte, som nosaltres els que hem d’esperar trens i autobusos i no ells a nosaltres.

No obstant això, d’un temps ençà, potser coincidint amb la crisi que tan de mal humor, i amb raó, ens ha posat a tots, m’ha semblat notar una tendència més alta a marxar just en el moment en què anàvem a entrar, cosa que en molts altres llocs del món no passa.

I si hem aconseguit pujar, després de fer una cua ben llauna que uns altres se salten, i saludem el conductor, costum civilitzat en molts altres països, sovint ens mirarà d’una manera prou estranya com si en comptes de bon dia li haguéssim deixat anar una sura de l’Alcorà i d’això en deduís que som uns gihadistes molt perillosos.

Si agafem els Ferrocarrils de la Generalitat, on ens estalviem saludar el conductor incògnit, ens trobem que els seients reservats a la gent gran, embarassades i lesionats moltes vegades estan ocupats per joves perfectament sans. A certes hores del dia, en la seva majoria, per estudiants, molts d’ells de col·legis cars, i cap no fa mai si més no intenció d’aixecar-se per deixar el lloc preferent a qui ho necessita. Per contra, sembla que tractin d’imposar la seva presència devastadora i desafiadora quan, alguna vegada, algú els commina a aixecar-se perquè pugui seure una anciana a la qual ells, pel simple fet de ser vella, sembla que consideren menyspreable, especialment perquè el lloc, qualsevol lloc, és per els qui comencen a estar al món i no pels que ja estan començant a anar-se’n.

Tal vegada perquè jo també estic començant a anar-me’n, encara que no necessiti un seient preferent, em fixo molt més en la falta de sintonia ciutadana entre els joves i els vells i de manera molt especial en el rebuig que aquests provoquen en aquells, cosa que considero que una societat democràtica no es pot permetre de cap manera.

I no segueixo amb altres exemples de falta de cultura cívica perquè l’espai d’aquest article no m’ho permet. Però m’agradaria abans d’acabar, sol·licitar a l’autoritat pertinent, ara que tenim nou Govern a Catalunya i també per descomptat a l’Ajuntament de Barcelona, que iniciï una campanya de civisme imprescindible, amb la màxima urgència si no volem que a les nostres ciutats imperi la llei del més fort o, el que és el mateix, la de la selva.

És urgent iniciar una campanya de civisme si no volem que a les nostres ciutats imperi la llei del més fort

GALLARDO