La Vanguardia (Català-1ª edició)
Quart assalt a l’europeu
Espanya aspira al primer or europeu i al bitllet directe a Rio a la final contra Alemanya
La selecció espanyola d’handbol jugarà per quarta vegada la final de l’europeu, un torneig que mai no han guanyat, i que en aquesta ocasió a més garanteix una plaça per als Jocs Olímpics de Rio.
Aquella tarda de febrer del 2006 a Zuric, la selecció espanyola, encara no coneguda com els hispans, es va quedar tan gèlida com els -5ºC que marcava el termòmetre fora del Hallenstadion. Una superba França, incipient totpoderosa selecció en què s’acabaria convertint, amb uns jovenets Omeyer, Narcisse i un imperial Karabatic (11 gols en 14 xuts), va esmicolar els jugadors de Juan Carlos Pastor (22-31). I això que els espanyols arribaven a la seva tercera final continental amb el llustre de l’or mundial recent de Tunísia 2005 i com a únic equip invicte del torneig. No li va servir de res.
Deu anys després, Espanya torna a ser en una final de l’Europeu, el quart intent, després dels fallits del 2006, 1998 i 1996. A Manolo Cadenas no li cal recórrer a imatges de YouTube per saber com no ha de sortir avui (17.30 h) al Tauron Arena de Cracòvia. Li serveix de poc rescatar la història dels Barrufet, Rocas, Juanín o Iker, o la dels Fort, Talant, Garralda i Urdiales dels noranta. El premi que hi ha avui en joc és excepcional, “és una ocasió única, no saps mai quan en tindràs una altra”, sintetitza Arpad Sterbik. Al guardó de l’or, d’aconseguir el primer ceptre continental, s’uneix el premi complementari del bitllet directe als Jocs de Rio, sense haver de passar pel preolímpic d’abril –fet que seria un gran alleujament per als clubs, com el Barça, amb un calendari farcidet–. “Cal demostrar des del començament a Alemanya que tenim més ambició i més ganes de guanyar l’or”, diu Raúl Entrerríos, en un moment de forma exquisit com a director d’orquestra (és el 6è
CONVENCIMENT ESPANYOL “No ens conformem a ser finalistes, hem vingut a buscar l’or”, diu Cadenas de l’ambició ‘hispana’
millor assistent del torneig –28–).
“No ens conformem a ser finalistes; hem vingut a buscar l’or”, afirma, motivat, Cadenas, un tècnic de manual tàctic senzill, però que ha sabut canalitzar el caràcter lluitador d’un grup que ha anat madurant en els darrers anys. Espanya ha crescut emocionalment i s’ha endurit mentalment. Si amb l’or de Tunísia va deixar de ser aquella selecció acomplexada i perdedora, en l’era dels hispans, des de l’or del Sant Jordi (2013), la selecció ha enfortit la cuirassa, s’ha acostumat a patir, a refer-se dels perennes embussos ofensius, a recórrer a la seva defensa solvent com a pilar bàsic de l’èxit. “Hem patit en tots els partits, però quan un equip té la mentalitat d’aquesta selecció sempre troba el camí per tirar endavant”, diu el tècnic lleonès, conscient que l’equip no ha desenvolupat un joc brillant –tret de fases contra Dinamarca i Croàcia–, però ha resolt els partits amb maduresa i ofici per superar els entrebancs.
A més dels ingredients emocionals que caracteritzen aquesta selecció –ganes, ambició, coratge, persistència, compromís, geni–, Espanya es presenta a la final amb arguments que la fan temible: té el golejador més letal, Valero Rivera (47 gols, 6,7 per partit i 80% d’efectivitat), els extrems més eficients (67% d’encert), un dels millors contraatacs (79%) i una porteria solvent (Sterbik, 34%), a més d’una de les millors parelles defensives, Gede Guardiola i Viran Morros, que tornarà a ser la pedra angular dels hispans famolencs d’or.