Els temes del dia

El paper de Catalunya en la formació del nou govern central, i els plans per connectar les línies de tramvia a través de l’avinguda Diagonal.

ESPANYA s’enfronta a una situació política inèdita. El president del Govern central en funcions, Mariano Rajoy, va declinar la setmana passada l’encàrrec d’investidura que li va proposar el Rei, i dimarts vinent finalitzarà una segona ronda de consultes, que podria concloure amb un encàrrec exploratori al socialista Pedro Sánchez. No serà fàcil. Els resultats de les eleccions generals del 20 de desembre, fruit dels estralls materials i emocionals de la crisi econòmica, han donat lloc a un Parlament fragmentat, en el qual els dos partits principals a penes sumen el 50% dels vots. Les forces clàssiques es veuen obligades a compartir escenari amb dos partits nous d’orientació ideològica diferent i distant (Podem i Ciutadans). Al seu torn, les formacions nacionalistes, presents en els equilibris polítics espanyols des del 1977, també aporten novetats: CDC (que en el passat va donar suport a governs socialistes i populars) i ERC (que va pactar amb els socialistes) comparteixen ara un programa independentista, sobre el qual s’ha construït, no sense enormes dificultats, l’actual Govern de la Generalitat de Catalunya.

La gran majoria de la societat catalana segueix amb interès evident la nova situació. Després de l’experiència política del quadrimestre passat, podríem dir que els catalans les han vistes de tots els colors. Després d’un trencaclosques, n’arriba un altre. Hi ha un gran interès a Catalunya davant la possible evolució de la política espanyola. Trenta dels 47 diputats elegits a les quatre províncies catalanes el 20 de desembre passat pertanyen o estan associats a les quatre formacions d’àmbit general que es disputen el domini del tauler (PP, PSOE, Podem i Ciutadans). Recordem que la formació més votada a Catalunya el 20-D va ser la coalició En Comú Podem.

Hi ha interès davant els moviments que tenen lloc en un escenari inèdit i hi hauria d’haver un interès més gran pel contingut dels pactes que es poden esbossar i tancar les properes setmanes. Importa el com i també importa el què. Els representants polítics de la societat catalana haurien de tenir un protagonisme actiu en la nova legislatura, com ha passat en tots els moments decisius de la història espanyola contemporània. La inhibició i l’autoexclusió no tenen avui cap sentit i no representarien de cap de les maneres el sentir majoritari de la societat catalana.

Els representants polítics de Catalunya al Parlament espanyol –de totes les filiacions, sense cap exclusió– han d’ambicionar un paper rellevant al nou escenari. S’hi ha de ser. Evidentment, cal esperar que hi hagi bons ministres catalans al pròxim Govern d’Espanya, capaços d’ocupar-se de l’interès general i de mantenir una comunicació intensa i sensible amb els problemes de la comunitat que més aporta al producte interior brut espanyol.

No és l’hora de la inhibició, ni tan sols per als dos partits que s’han fet càrrec del Govern de la Generalitat amb un programa sobiranista. Cal recordar, un altre cop, que les candidatures de caràcter independentista no van aconseguir el 50% dels vots en les eleccions al Parlament del setembre passat. Després d’una peripècia de tres mesos que va concloure amb la retirada de la candidatura d’Artur Mas a darrera hora, Carles Puigdemont va ser elegit president de la Generalitat amb una majoria parlamentària l’estabilitat de la qual es posarà a prova els propers mesos. Els dos partits que avui governen Catalunya segurament estan obligats a ser conseqüents amb el seu programa compartit, però el Govern de la Generalitat també està obligat a atendre l’interès general. I l’interès general a Catalunya no es pot definir avui amb l’exclusió del 52% dels ciutadans que no van votar opcions independentistes al setembre. L’interès general obliga a la síntesi i a la presa de decisions amb el màxim suport social possible.

No és l’hora de la inhibició catalana al nou escenari polític, i tampoc no és hora de decisions o d’aventures que puguin empènyer l’actual interinitat espanyola contra l’autogovern de Catalunya. La majoria dels catalans, com va quedar demostrat al desembre, no vol viure d’esquena a la possibilitat de canvis i reformes a Espanya. S’hi ha de ser.