La Vanguardia (Català-1ª edició)
UNA NOVA URBS A PALESTINA
Un potentat palestí emigrat als EUA aixeca a prop de Ramal·lah, a Cisjordània, tota una ciutat moderna destinada als joves professionals palestins
Una ciutat de nova planta s’erigeix en terra de Cisjordània, fruit del somni d’un palestí emigrat que va fer fortuna als Estats Units.
Fa sis anys, Baixar al-Masri –palestí que va créixer a Nablus, va participar a la primera intifada i va passar per la presó israeliana en diverses ocasions– va tornar dels Estats Units, on havia estudiat Enginyeria Química, i va sorprendre tothom quan va anunciar: “D’aquí uns anys construiré en aquests turons la primera ciutat palestina moderna, malgrat les intifades, malgrat l’ocupació israeliana i malgrat el conflicte.”
Pocs el van creure aleshores, però en els últims mesos i després d’anys de retards i baralles amb les autoritats israelianes per assumptes com el subministrament d’aigua o les carreteres d’accés a la nova urbs, finalment els pri- mers rawabians han rebut les claus de casa seva.
Baixar al-Masri va invertir 300 milions de dòlars del capital de la seva adinerada família i va aconseguir 700 milions més de fons d’una companyia qatariana. El visionari palestí, considerat avui un dels homes més populars de Cisjordània, ens ensenya el lloc on desenes de milers de persones aspiren a viure, situat nou quilòmetres al nord de Ramal·lah –la capital administrativa palestina– i a 24 quilòmetres de Jerusalem.
En diferents llocs de Cisjordània se sent el fantasma de la “Intifada dels ganivets”, però quan s’entra a Rawabi es té la sensació d’haver arribat a un oasi al mig d’un clima de violència generalitzada. Les grans banderes de Palestina i de Qatar donen la ben- vinguda als visitants que arriben amb curiositat a la ciutat: hi ha rabins nord-americans, metges israelians o diplomàtics europeus i asiàtics, que no s’ho creuen fins que ho veuen.
A l’entrada, centenars de pedres de mides diferents han estat col·locades de manera meticulosa per milers de treballadors que venen de Nablus, Qalqília o Jenín. Al-Masri ens explica que la compra dels terrenys a palestins de les poblacions veïnes va ser tota una aventura: “Normalment, no tenien documents, i ens deien: ‘Aquesta terra és nostra des d’aquest arbre fins aquell’. Li puc assegurar que de vegades vam comprar la mateixa terra a diferents famílies que asseguraven que era seva, i vam anar fins a Sud-amèrica o el Líban per
HOME POPULAR Al-Masri va invertir 300 milions de dòlars i va aconseguir 700 milions més de Qatar
OFERTA ÀMPLIA A la ciutat hi ha amfiteatre, mesquita, església, cinema, piscina, restaurants...
efectuar alguns pagaments”.
Finalment, el 2012 va començar la construcció, amb la idea que, una vegada finalitzada, 40.000 palestins de classe mitjana –joves professionals, moderats oposats al fanatisme– s’instal·lin en una ciutat que tindrà fibra òptica, electricitat i internet, tot sota terra.
De caràcter verd i net, Rawabi té una planta de tractament d’aigua, la mesquita d’Abraham –avantpassat de jueus, cristians i musulmans–, una església, un estadi de futbol, un teatre, sales de cinema construïdes per jordans, un parc aquàtic, un circuit de curses, un gimnàs, dos restaurants amb xefs de renom (un fins i tot amb discoteca pròpia). En definitiva, un estil de vida que els palestins només podien
L’APOSTA Els promotors busquen atreure noves ‘start-up’ i grans cadenes de moda
JOVE ENGINYERA Les amigues de Xadia Jadarat ja han tingut fills i van amb vel; ella se sent d’un altre món
presenciar a la gran pantalla.
Al-Masri ensenya orgullós l’amfiteatre més gran de l’Orient Mitjà, amb 15.000 places: “Aquí portarem xous de Broadway, Las Vegas i també del món àrab”. L’empresari palestí va seguir el model de la ciutat israeliana propera de Modiin, on viuen 90.000 persones. “Vam aprendre d’ells, dels seus encerts i els seus errors, especialment el fet que com que no tenia un polígon industrial, la ciutat es va convertir en un dormitori,” apunta l’alcalde acabat de nomenar, Majid Abdel Fatah. I mostra la construcció d’un centre de start-up que allotjarà companyies locals i internacionals.
Per la seva part, Al-Masri reconeix que no ha aconseguit encara atreure al centre comercial grans marques internacionals com Mango o Zara: “Jo estic disposat a assumir les pèrdues que puguin tenir els primers tres anys, però crec que és important que companyies d’aquest tipus hi siguin. Somiem també obrir una acadèmia de futbol del Barça per a nens”.
Quatre barris ja estan pràcticament acabats, i en queden 19 més per construir. Els pisos més econòmics, de 92 metres quadrats i dues habitacions, costen 59.000 euros. Els cars, de 400 metres quadrats, jardí interior i quatre habitacions, surten a 128.000. Tots els espais exteriors han estat planejats per una companyia nord-americana, Aecome, assessorats per professors de les universitats palestines d’An-Najah i Birzeit. A cada districte hi ha parcs infantils i jardins, gimnasos exteriors i aparcaments.
“Incentivem la gent a caminar dins del seu barri i a anar amb bicicleta, una cosa molt poc comuna en altres ciutats àrabs com la meva, un poble petit al costat d’Hebron molt religiós i conservador anomenat Sair” afirma a La
Vanguardia una de les enginyeres de les obres del tercer i quart barri, Xadia Jaradat.
“Al principi, els treballadors no m’obeïen perquè era dona i només tenia 23 anys, tot i que ja estava llicenciada en Enginyeria. Ara s’hi han acostumat, perquè la meitat de l’equip d’enginyers són dones”, diu. La Xadia es considera molt afortunada per ser part del que defineix com “el projecte nacional palestí número u”, i va deixar bocabadats els seus pares quan els va dir que pretenia comprar un pis a Rawabi i viure sola. La mare li va preguntar: “Per què no esperes a casar-te per poder tenir un pis?”.
La Xadia, contràriament a la tradició de les joves palestines de la seva edat, va replicar que no té pressa per casar-se: “Vaig comprar un pis fa pocs mesos per 102.000 euros i ara ja en val 123.000, així que és una gran inversió”, deia mentre ensenyava el pis de quatre habitacions, aire condicionat i calefacció. Després ens va portar al balcó i ens va ensenyar el paisatge que, segons ella, és el més demanat pels compradors palestins: la panoràmica de la cosmopolita ciutat israeliana de Tel Aviv, situada a 70 quilòmetres de distància.
“La majoria de palestins no poden entrar a Israel per veure el mar, així que almenys podem veure la Mediterrània des del balcó”, explica, mentre reprodueix la cançó Ramallah-Tel Aviv, cantada pel músic jueu David Broza i la cantant palestina Mira Awad.
La Xadia ens explica que la seva vida hauria pogut ser totalment diferent, ja que els seus pares van adoptar una decisió molt audaç quan van permetre a una noia de 18 anys d’un entorn tan conservador deixar la casa i anarse’n sola a estudiar a la universitat de Birzeit, a prop de Ramal·lah.
“Antigament, no sabia quina era la diferència entre un jueu i un israelià. Només coneixia soldats que ens humilien. Avui dia entenc que la realitat és diferent, i tinc molts amics d’Israel que ens visiten a Rawabi. Les meves dues millors amigues es van casar als 17 i 18 anys, són mares de molts nens, mai no van estudiar i van tapades amb el vel. El germà d’una i el cosí de l’altra van morir com a màrtirs cometent atacs amb ganivets. Quan vaig a Sair, entenc fins a quin punt elles allà i jo a Rawabi personalitzem dos mons tan diferents”.