ESTIMAR SENSE ABRAÇAR

Els pares del Rai defensen que les unitats de prematurs, on amb prou feines se’ls pot tocar, són plenes d’estímuls amorosos

En el naixement d’un nadó prematur, compta tant l’amor com el miracle que han obrat els metges.

Rai segur que va triar l’oxitocina. La mare, Verónica Sánchez, no té dubtes sobre això. Si els nounats, com sosté Nils Bergman ( La Contra, 3 d’abril del 2014), elegeixen en les primeres hores de vida entre oxitocina i cortisol, entre la seguretat i l’agressivitat, segons estiguin en braços de les mares o no, i això en determina el futur, queda clar que el Rai va optar per la primera hormona.

El nadó va passar les tres primeres setmanes de vida endollat i ple de tubs per respirar i sobreviure. Sense abraçades ni masegades, però envoltat en dosis aclaparadores d’afecte a l’UCI de prematurs de Sant Joan de Déu. “Segur que li va arribar, perquè és una criatura amorosa, pacífica, que sempre riu”.

Als fòrums on bussegen els pares i mares de nounats, especialment si són prematurs o van néixer amb algun problema i van haver de passar un temps a l’hospital, es consumeix tota informació i dogma que es publica. Hi ha un gran ànsia per aclarir qualsevol incertesa.

I la tesi de Bergman va abatre molts d’aquests lectors amb l’ànima en carn viva. “Els mil primers minuts de vida determinen l’existència. La separació mare-nadó després del part i durant el primer període crític crea un estrès tòxic”, deia l’expert.

El Rai va estar, efectivament, separat físicament de la mare en aquell període crític, però al cap de mitja hora de començar a néixer ja va rebre una ovació de 40 professionals amuntegats al quiròfan de la maternitat. L’equip d’Eduard Gratacós havia efectuat “una maniobra que consisteix a intubar-lo a mig néixer, abans que abandoni l’úter matern i el cordó umbilical, per assegurar-se que podrà respirar fora encara que hi hagi un tumor que estrenyi els seus òrgans”, explica la Verónica. Ella estava totalment sedada, però Oriol Bombí, el pare del Rai, sí que va veure tots aquests especialistes assenyalant amb les mans l’èxit enmig de somriures d’entusiasme. “I tota aquesta energia, segur que li va arribar”.

El Rai, que ja ha fet tres mesos i mig, tenia un tumor al coll tan gran com el seu cap, amb què va conviure unes setmanes fins que va estar prou estabilitzat i preparat per superar una ablació del 10% del seu pes. “Durant tot aquell temps no podíem moure’l, estava sedat, perquè el tub era tan precari que no podíem canviar-li de posició. Però va rebre onades d’amor”, expliquen tots dos amb absoluta serietat, intentant apartar qualsevol indici de cursileria. La germana del Rai, Candela, li va fer un dibuix perquè el posessin al seu bressol. L’endemà, hi havia penjat un altre dibuix, del Rai per a Candela: les empremtes de les seves mans i els seus peus. Una altra ona sobre el diminut Rai totalment sedat. “Qui fa això?”.

“L’amor forma part de l’exercici professional, ens ho creiem, és formació”, assegura Martín Iriondo, cap de Neonatologia de l’hospital infantil de Sant Joan de Déu. L’estratègia pell amb pell des del mateix moment del part i també enmig dels cables i els xiulets dels monitors s’ha anat imposant en aquest hospital des del 1995. Va ser per fer-li cas a una mare que defensava aquest contacte amb arguments ecològics. “Avui podem mesurar el seu efecte i sabem que fomentar aquest contacte diari durant hores, juntament amb la lactància materna, encara que li donem la llet per sonda, disminueix la mortalitat, les infeccions, la pèrdua de calor, els reingressos, el dolor i avança l’alta del nen dues setmanes”, aclareix citant un estudi publicat aquest gener.

El bressol del Rai va aparèixer un dia tunejat amb el Superratolí, que ha acabat sent el seu nom d’hospital. Una altra onada. “Amb els seus problemes laborals, amb la precarietat, amb els conflictes per absurds terminis d’exàmens d’especialitat, amb el cansament de les llargues jornades, elles sempre estaven atentes a tot. I ens van ensenyar moltíssimes coses útils, sobretot a ser els seus pares i no pretendre ser els seus metges o infermers”, reconeix l’Oriol. “Quan xiulava una màquina o canviaven els llums en un monitor ens deien que miréssim el Rai, que així notaríem molt millor si li passava alguna cosa. Ha estat fonamental per tornar a casa, on ja no hi ha màquina que t’avisi de res”.

Un fisioterapeuta de l’aparell respiratori que ajuda a mobilitzar els mocs amb petits massatges al tòrax; una experta en estimulació precoç que venia cada setmana, també quan estava sedat, i els va ensenyar a observar el nen com a fill i no com a malalt. Les altres mares amb el seu tirallet, “el soroll de fons permanent que et recordava que tu tenies coses per fer per aquest fill per quan pugui mamar”. En contra dels dogmes tan estesos, ells expliquen que els nens s’enganxen al pit un mes després de néixer, amb l’ajuda de la paciència i l’estímul dels professionals. “Ells mai no donen res per perdut”, resumeix l’Oriol.

Aquesta posició professional a l’UCI de nounats – “i segurament també personal”, afegeixen–, podria ser una de les raons per les quals el Rai hagi escollit la via de l’oxitocina en lloc de la del cortisol. “Vam rebre molt. I vam aprendre moltíssim. Per exemple, l’acceptació total del que hi ha, però de debò. I a deixar anar el control: els fills no són nostres, són ells mateixos. Això et descarrega de tota aquesta culpabilitat que vas acumulant dogma a dogma. Tu ets responsable de donarli el millor marc que puguis, però no de més. L’UCI t’ensenya també que tot va pas a pas, que pots estar ara content, molt content, feliç, i no saps si sobreviurà, que si va malament demà no t’impedeix de gaudir de l’avui. S’acaben els ‘pobret’”.

La primera vegada que es va descordar la camisa per posar-se al Rai sobre la seva pell “vam necessitar dos pediatres i quatre infermeres col·locant pel meu coll cables als quals hi havia connectat el Rai”, explica l’Oriol, que va descobrir a l’UCI el plaer de les hores mortes amb un nadó al pit.

Volen explicar a tot el que tingui por, o se senti culpable de no haver pogut donar al seu fill aquells mil primers minuts en braços, com són els braços virtuals, els que arriben en forma d’aplaudiments, dibuixos, consells, paciència, alegria, atenció, massatges...

La Verónica i l’Oriol saben segur que els nens ho noten.

GEMMA MIRALDA La Verónica i l’Oriol amb el seu fill Rai, que ja ha fet tres mesos i mig