Una llei sense imperi

Una oficial del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya es presenta al Palau de la Generalitat. És la segona vegada que hi va el mateix dia. És 12 de novembre i Artur Mas se sotmet a la segona votació del fallit ple d’investidura. La sessió es retransmet en directe per televisió, però, mentre Mas carrega amb el “no tranquil” de la CUP al Parlament, el TSJC vol notificar-li al Palau la resolució del Tribunal Constitucional que suspenia la resolució d’inici del procés de ruptura. La segona és la bona... Aquella tarda, l’encara president en funcions rep en mà la notificació.

La resolució pactada entre Junts pel Sí i la CUP havia provocat un cisma intern al Govern en funcions i, encara que Mas no va participar a la negociació inicial, sí que es va encarregar personalment que es parlés de la sentència de l’Estatut i d’un Tribunal Constitucional “deslegitimat i sense competència”. Va ser un tema que alguns van considerar que era “molt CUP”, però que xocava amb la insistència de l’expresident de no incloure la desobediència expressa a les seves sentències.

Els preparatius de la constitució catalana, les lleis de transitorietat jurídica, la hisenda pròpia o la seguretat social poden defugir la formalitat parlamentària amb processos de participació, assemblees, i comissions d’estudi. Fins i tot la declaració unilateral d’independència pot convertir-se en una declaració d’in- tencions. Igual que quan el Parlament va al·legar al seu recurs contra la suspensió del TC que la resolució de ruptura només expressava “una voluntat, aspiració o desig”. Ara, el compromís del president Carles Puigdemont és no deixar funcionaris i institucions desprotegits durant aquest procés, però l’astúcia davant els tribunals no pot ser infinita. Encara que s’hagin convertit en l’únic interlocutor de Catalunya en les institucions de l’Estat.

El Govern espanyol del PP va minimitzar la mobilització sobiranista a Catalunya i va optar per delegar en la justícia les seves tasques polítiques. La legislatura es va esgotar i el dictamen de les urnes del 20-D continua manifestant-se indesxifrable per als partits i els seus líders, així que, a falta de política, l’única resposta per a Catalunya és el rígid imperi de la Constitució. Sense res a oferir des de la taula d’un consell de ministres precari, Soraya Sáenz de Santamaría avança recursos futurs un divendres. El divendres següent esgrimeix la petició d’informes a l’Advocacia de l’Estat i el Consell d’Estat per presentar el recurs anunciat una setmana abans. Les funcions de la vicepresidenta es limiten a repel·lir atacs contra l’immobilisme postelectoral de Mariano Rajoy i contraatacar amb els tribunals les conseqüències polítiques de l’immobilisme a Catalunya.

L’Estat és avui una llei sense imperi en què s’escull i s’aplaudeix el nou president del Tribunal Superior de Justícia pel seu plantejament d’oposició preventiva a la Generalitat al marge de quina sigui la seva actuació. Els fets són els fets, però la realitat és la percepció...

El PP va delegar en la justícia la funció política a Catalunya però l’astúcia no pot ser infinita davant els tribunals