La Vanguardia (Català-1ª edició)
La cohabitació
El bipartit CDC-ERC comença a caminar. Els convergents volen veure com Junqueras practica la ‘realpolitik’ i com els republicans demostren que saben gestionar. Comença una bicefàlia estranya: Catalunya té dos presidents
El primer Govern de Convergència i d’Esquerra a Catalunya ha començat a fer camí marcat per una transitorietat inèdita. S’inicia una legislatura estranya, amb data caducitat precipitada (només 18 mesos), amb un president al Palau de la Generalitat i un altre a l’ombra, i en espera del que pugui oferir la política espanyola. Oriol Junqueras i l’ANC de Carme
Forcadell van empènyer Artur Mas a fixar les eleccions catalanes per al setembre passat quan el més lògic –i el que desitjava el president– era esperar el resultat de les generals. I ara ens trobem precisament en temps mort, a l’expectativa del que pugui sorgir de les negociacions que es duen a terme a Madrid.
Formalment, els 18 mesos d’aquest Govern de coalició han de servir per preparar Catalunya per fer el salt a la independència. Però CDC i ERC discrepen en la manera d’acabat aquest període. De moment, no en volen parlar, ja que els convergents no estan a favor de la desconnexió unilateral. Però abans d’arribar a aquest punt, tots dos tenen per davant un altre repte complex si atenem als precedents: la cohabitació. Els primers passos d’aquesta convivència han estat mediàticament assossegats, però s’hi aprecien alguns tics que ja estaven presents en els tripartits d’esquerra. Tot i que és aviat per conèixer les xifres, els nomenaments que s’estan efectuant auguren una inflació de càrrecs derivada del repartiment de poder entre els dos partits, a part de l’existència d’una conselleria més derivada d’aquesta redistribució. També persisteix la tàctica d’encastar comis- saris polítics d’una formació en departaments dirigits pels socis. A més, els consellers d’ERC fan la seva pròpia reunió abans de la del Consell Executiu de dimarts. Tot això denota una profunda desconfiança entre els dos partits.
N’hi ha per a això i per a molt més. S’albiren unes eleccions quan acabin els 18 mesos previstos i no es pot descartar que abans es produeixi una ruptura al Govern per fer que els dos partits competeixin amb més llibertat a les urnes. Fins aleshores, els republicans estan decidits a demostrar que saben gestionar i que el mal regust de boca que els va deixar el tripartit de Mara
gall i el de Montilla va ser provocat per situacions conjunturals. Junqueras, per això, va reclamar una vicepresidència i el control de l’economia. I, precisament, els convergents estan encantats que el líder d’ERC se submergeixi en la
realpolitik. Estan satisfets davant la perspectiva de veure com Junqueras es postra davant Montoro o qualsevol ministre d’Hisenda per sol·licitar diners del FLA per poder pagar les factures o de comprovar com defensa l’escàs marge per a polítiques socials que deixa un pressupost ajustat fins al límit. El més curiós d’aquests primers compassos del bipartit no és, tot i això, la coexistència entre dos partits que mai no han governat junts una gran administració, sinó una altra cohabitació més curiosa: la de dos presidents. Són temps que ofereixen situacions inusitades. També conviuen dos papes al Vaticà, però un no té intenció de tornar... Durant les primeres setmanes de Carles
Puigdemont al Palau de la Generalitat, Mas s’ha mantingut en un discret segon pla, però la seva intenció és mostrarse més assíduament i, com a líder de Convergència, la seva opinió política estarà molt present a l’escena política. Fins i tot és molt probable que marqui distàncies des del partit amb decisions del Govern. Mas continua rebent personalitats polítiques i empresarials i fins i tot despatxa amb consellers del govern de Puigdemont. I sense anar més lluny aquest cap de setmana el diari
El Punt Avui publica una entrevista amb els dos presidents (l’expresident manté la dignitat i el tracte de
molt honorable).
En els propers mesos serà interessant veure com evoluciona aquest Govern bicèfal (previ, per cert, al que Mas pretén implantar a CDC, amb un líder del partit i un altre com a candidat a la Generalitat) mentre s’aclareix la incògnita del Govern central, una dada essencial per al desenllaç de la legislatura catalana.