La Vanguardia (Català-1ª edició)
Cent trentè o novè?
Potser m’equivoco, però crec que va ser Maragall el primer president a utilitzar diguem que de debò i de manera continuada l’ordinal extens de president de la Generalitat, que amb Pujol havia estat més un ornament que una pràctica assídua. Amb Tarradellas, sens dubte, no recordo ni que es plantegés el tema, però el cas és que, després de Maragall, els presidents Montilla, Mas i ara Puigdemont sí que han estat saludats de forma pública i notòria amb l’ordinal diguem que històric. O historicista.
Carles Puigdemont, cent trentè president de la Generalitat de Catalunya, sona molt millor, sens dubte, que ser senzillament el novè d’una llista que començaria amb la Generalitat republicana, que és la que realment entronca amb l’actual i la llista de presidents de la qual és la que podem recitar de tirada: Macià, Companys, Irla, Tarradellas, Pujol, Maragall, Montilla, Mas i, ara, Puigdemont.
Al cap i a la fi, la Generalitat filla de l’Estatut republicà és una forma d’autogovern que, evidentment, va triar el seu nom per vincular-se amb velles aspiracions que enfonsaven, com no podia ser de cap altra manera, les seves arrels en la història. I el simple rescat d’aquest nom totèmic ja duia per si mateix la marca d’una voluntat de ser que es volia arrelada en el passat. Però la veritat és que la Generalitat, la Diputació del General medieval, tenia molt poc a veure amb la que va reinstaurar nominalment la Segona República. Evidentment, d’altra banda. Perquè la legitimitat de la Generalitat republicana l’hauríem de buscar en els vots i la democràcia que la van fundar, més que a les boires del passat medieval. I va ser l’exili el gresol definitiu d’una, insistim, legitimitat de la qual Tarradellas va ser guardià i garant, però que va saber adaptar-se als nous temps de la monarquia i la Constitució del 78.
No pretenc, amb tot, entrar en arguments històrics, sinó més aviat assenyalar com la història i la seva lectura, versió i explicació, modulen i modelen també el sentir dels pobles. Perquè si hem acceptat que la Generalitat, que va ser un instrument inicial de recaptació del servei o tribut al rei (Corts a Montsó el 1289, per exemple), va te- nir entitat política i va ser una forma de gairebé autogovern o almenys participació dels tres braços en la fiscalització dels tributs (i singularment el que es pagava a la corona), ha estat també perquè, permetin-me que sigui clar, ens enfortia la imatge de Catalunya com a democràcia antiga i amb identitat política i nacional des de temps tan llunyans com les Corts que Pere el Cerimoniós va convocar entre 1358 i 1359 a Barcelona, Vilafranca i Cervera. Així, la data oficial de la primera presidència de la Generalitat que se sol donar és la de 1359, quan Berenguer de Cruïlles, bisbe de Girona, és elegit president. Per cert que la llista dels cent trenta presidents de la Generalitat està dominada per membres del braç eclesiàstic, la qual cosa dóna una imatge com a mínim pintoresca d’aquesta pretesa llarga història que queda interrompuda, com tantes altres coses, amb el decret de Nova Planta del 1716.
I allà és on es troba, em temo, el nucli d’aquesta història sens dubte parcial que ens converteix als catalans poc menys que en la democràcia més antiga d’Occident, gairebé perfecta, per sucumbir finalment en la guerra de Secessió i passar tres-cents anys d’opressió (sic). En fi, que la història és una arma política, ho sabem. Però el romanticisme no hauria de portar-nos a negar i no intentar comprendre la nostra història. Perquè, justament, és la nostra.
Els poso algun exemple més, a risc que ploguin cartes: Antoni Bofarull es va inventar el 1872 allò de la Confederació Catalano-Aragonesa, que s’entén el que vol dir i també el que pretén, però crec que va forçar el vell regne d’Aragó, perquè Jaume I tenia el títol de rei d’Aragó i de Mallorca i de València, però comte de Barcelona, com sabem. I si anem al 1137 i al casament de la filla de Ramir II, Peronella, amb Ramon Berenguer IV, doncs l’aliança converteix el comte de Barcelona en príncep, sí, però vassall del rei d’Aragó.
En fi, que la història també la carrega el diable de la política i els destins nacionals. Poca gent podria creure avui que els Mossos d’Esquadra els va crear (el 1721) l’administració borbònica, com esquadres de paisans armats per oposar-se als miquelets austriacistes resistents. O sigui, que la història és més complexa que no sembla. I sens dubte no és un conte maniqueu de bons i dolents, purs i heretges. El president Puigdemont faria bé sentint-se orgullós de ser el novè president d’una Generalitat democràtica i deixar enrere el llast sentimental d’un passat reinterpretat. Igual que suposo que deu estar orgullós de ser d’Amer, però no l’ha d’influir massa que la seva vila natal fos quarter general del general Cabrera durant la segona carlinada o que fos, precisament Amer, una de les onze viles que els Mossos d’Esquadra del primer Veciana haguessin de protegir.
El romanticisme no ens hauria de portar a negar i no intentar comprendre la nostra història