El sopar de solters

L’altre dia vaig anar a un sopar de solters. Cada convidat havia de portar-hi algú de l’altre sexe. Érem vuit noies i vuit nois, no ens coneixíem. Allò semblava el ball d’una revetlla en els temps de Rodoreda, o el començament de la pel·lícula The Lobster, de Yorgos Lanthimos, en què els humans tenen un termini màxim de quaranta-cinc dies per trobar parella, si no volen acabar convertits en animals.

La solteria encara és un estigma social. Tens un problema, alguna cosa dins teu no va bé. Si talles amb algú, tothom et dóna el condol, malgrat que tu tinguis la impressió d’haver-te tret un pes de sobre. Hi ha tota una indústria de consum immediat per deixar de ser solter, des d’aplicacions i webs de contactes, fins a festes de singles. Afanya’t, et queden quaranta-quatre dies. Si no ho aconsegueixes és perquè no t’hi esforces prou. Un solter és un perdedor. Un solter que intenta deixar de ser-ho és un perdedor desesperat. En arribar al sopar, es disparen els prejudicis: per què hi ha aquesta gent? Per quina raó no estan emparellats? Per què volen canviar la seva situació? Es pregunten ells el mateix sobre mi?

En algun cas, era evident; un histrionisme mal dissimulat o una falta d’autoestima devastadora feien enrere qualsevol més o manco caut que pretengués apropar-s’hi. En d’altres, saltava la sospita: és interessant, però si ha acceptat venir deu ser per alguna cosa. N’hi havia qui tenia pendent sortir de l’armari. Durant les presentacions, amb una copa a mà, s’encén el detector de defectes. En tirants, en ple mes de gener, una assegura que l’escalfament global no existeix. Un altre explica el sistema per adaptar els torns del metro de Barcelona a un lector de targeta com l’Oyster de Londres. Temes tan apassionants que només pots brindar. Moltes vegades. Sense parar. Fins que, per aquelles coses de l’alcohol, et sents acompanyada dels éssers més extraordinaris del món.

Arriba el moment de seure a taula. Per pura intuïció, l’amfitriona ens ajunta amb qui ens considera afins. Em flanquegen els més atractius i comença el joc. Guanya qui lligui. Els principiants fixen els seus esforços en un únic objectiu i ho aposten tot a un sol número; els bregats fingeixen tenir una inclinació exclusiva per tres o quatre, sense perdre de vista la seva intenció principal. I els que van a sac, doncs això, van a sac. Dos fem trampes: ella va començar a sortir amb un noi la nit anterior, i jo vaig començar a fer-ho l’endemà que em convoquessin en aquest sopar. Potser el secret d’aquestes trobades és que et mostren que tenies l’antídot davant dels nassos. Sempre és millor anar-hi estimada de casa. Una cosa és divertir-te envoltada de solters i una altra de ben distinta reconèixer-te entre ells. En tot cas, serveixen perquè deixis de serho, encara que de forma indirecta. Ningú no vol acabar convertit en un animal. (Continuarà).

Un solter és un perdedor; un solter que intenta deixar de ser-ho és un perdedor desesperat