La fragilitat de Podem

Es perfila ja quin és el desafiament de més envergadura per a Podem: la cohesió entre el nucli de l’organització i les confluències gallega, catalana i valenciana que li van aportar el 20-D vint-i-set dels seus seixanta-nou escons. Algunes costures han esclatat abans de començar la complicada etapa d’aquest partit una mica magmàtic. Els quatre parlamentaris militants de Compromís han baixat i s’instal·len en el grup mixt del Congrés. Iglesias va pactar amb els líders de les confluències que cadascuna tingués grup parlamentari i autonomia política pràcticament plena. El compromís d’Iglesias amb gallecs, catalans i valencians va resultar excessiu perquè Podem no podia executar segons quines garanties negociades. La iniciativa d’Ada Colau per constituir un nou partit sobre l’exitosa base de l’experiència d’En Comú Podem s’afegeix, encara que de manera aparentment cordial, a la dissidència valenciana, mentre que els parlamentaris gallecs ja han anunciat que volen per a la seva nacionalitat els mateixos equipatges programàtics que s’han assegurat a d’altres. Teresa Rodríguez, la líder més carismàtica de Podem a Andalusia –del sector crític a l’actual executiva– també ha demanat per als deu parlamentaris obtinguts en les circumscripcions d’aquella comunitat una consideració específica.

No ha de passar gaire temps sense que vegem com les confluències es fan plenament autònomes de Podem, partit que, de moment, els ha servit de reclam per situar al mapa del poder institucional l’esquerra alternativa en territoris amb forta identitat i que, per això, incorpora el dret a decidir com una més de les seves variables estratègiques per absorbir electorats que el tradicional nacionalisme d’esquerres –ERC o EH-Bildu, sense oblidar, fins i tot, la CUP– no sap o no pot retenir. La desconfiança dels altres nacionalismes cap a Podem –PNB, al qual va depassar en vots en les eleccions generals, o CDC– és ostensible. Des d’Ada Colau fins a Oriol Junqueras –encara que en localitzacions ideològiques i estratègiques molt diferents– saben, o sembla que saben, que el referèndum binari i vinculant que Podem propugna per a Catalunya és merament instrumental per, a través seu, obrir un procés constituent. El dret a decidir que defensen els líders podemites grinyola en una consideració sistemàtica del seu programa de transformació del sistema polític a Espanya, inspirat en models teòrics poc o gens compatibles amb processos de dispersió/distribució territorial del poder de l’Estat.

Els dirigents de les confluències estan prenent les mesures a Podem i adoptant posicions prèvies a la gran qüestió de les properes setmanes que és la negociació –si arriba a produirse de debò– per aconseguir una investidura i, després, un govern central dotat d’alguna estabilitat. El punt crític de la cohesió interna de Podem s’assolirà quan es comprovi que no només no hi ha possibilitat d’un referèndum secessionista a Catalunya, sinó que tampoc no hi ha chance per a un procés constituent. Aquest serà el moment en què les confluències provin d’imposar a la dirigència de Podem el seu poder quantitatiu i qualitatiu i també en què iniciïn una trajec- tòria ben diferenciada per assolir molt aviat un altre procés electoral general, a més dels ja segurs aquest any a Galícia i Euskadi. Colau, Oltra o Ferreiro s’espavilen en les seves respectives comunitats com en un univers polític propi en el qual volen instal·lar –en part ja ho han aconseguit amb la implantació municipal– una esquerra alternativa al socialisme i als nacionalismes burgesos. La seva força resideix en què davant els elements purament identitaris dels nacionalismes de llarga tradició, aquestes noves forces incorporen models socials i econòmics en els quals el més radical autogovern –el dret a decidir– és una proposta per desbordar els plantejaments conservadors i establir marcs de referències per a polítiques diametralment diferents.

No sembla, tot i això, que a Espanya hagi de prosperar una confederació d’esquerres autònomes per pilotar l’Estat com podria pretendre Podem en una primera fase. Iglesias i els seus companys han sabut fer créixer electoralment la seva opció seduint les esquerres perifèriques que han robat la cartera política als nacionalismes tradicionals. Però l’aglutinant entre Podem i les confluències serà temporalment breu i materialment fràgil. En l’horitzó es perfila una enorme pugna interna entre la força centrífuga i la centrípeta que allotja ara Podem. Els avisos de les confluències preanuncien que alguns creixements polítics vertiginosos enclouen una casuística complexa que acaba per donar la cara.

Les confluències estan prenent posicions davant la negociació d’Iglesias amb Sánchez

RAÚL