La Vanguardia (Català-1ª edició)

Miners del llapis, el pinzell i el diapasó

- Glòria Serra

Quin país mes aspre per a la cultura! Potser és perquè la historia recent encara ens parla d’analfabeti­sme, de totalitari­smes contra la creació en general i els artistes en particular o per la gana que ha prioritzat l’aliment de la carn per sobre del de l’ànima. Però, a més dels pobres índexs de lectura, discos o entrades de cinema, per no parlar de la inversió en art, no som allò que se’n diria un país cultivat. Tampoc des de les administra­cions s’hi llueixen massa.

La darrera cossa a la creació no és l’IVA cultural, un escàndol a Europa on es fa justament el contrari: baixar aquest impost per tal de protegir la cultura nacional davant indústries molt més poderoses i encara més protegides com la nord-americana. La darrera guitza també neix al Ministeri d’Hisenda i és l’aplicació, manu militari i via inspeccion­s fiscals i multes, de l’obligació d’escollir entre jubilació i drets d’autors a escriptors, pintors, músics i resta de la canalla artística.

Quan un es jubila pot seguir cobrant les rendes dels seus estalvis al banc, o els lloguers pels habitatges en propietat i, en general, qualsevol altre ingrés patrimonia­l. Només cal declarar-los a Hisenda. Però l’administra­ció considera que aquestes mateixes rendes, però artístique­s, són una feina incompatib­le amb la pensió.

Crear, a banda del gaudi que suposa, és una tasca vocacional. S’hi esmercen hores i hores, sovint anys, en una obra que no se sap si agradarà, si es vendrà, si tindrà èxit i, al capdavall, si rendibilit­zarà d’alguna manera l’esforç esmerçat. Si fos pel rendiment/hora, molt pocs escriptors, pintors o músics s’hi posarien. Té, a més, una particular­itat: la plenitud creativa acostuma a arribar justament a la maduresa o vellesa del creador. És molt habitual que els premis Nobel de Literatura, els Cervantes, el premi d’Honor de les Lletres Catalanes i tants altres guardons recaiguin en persones d’avançada edat.

Ser creador no garanteix de cap manera un modus vivendi. És molt habitual que, tret d’alguns escollits, la major part hagin de buscar una feina per viure, allunyada de la seva vocació. Intenten que siguin simples perquè els permetin tenir el màxim d’hores lliures possible per a la seva professió de veritat. No hi escalen, no hi excel·leixen i les jubilacion­s són, per aquest motiu, força minses com els drets d’autor tampoc no són cap meravella. Ara hauran d’aparcar a més conferènci­es, articles, formar part de jurats i, per descomptat, continuar creant amb la por que guanyar més de 750 euros al mes amb aquesta activitat els faci perdre la jubilació. Activitats i drets que, per cert, ja són religiosam­ent declarats i tributats. No cal que els digui que aquesta decisió és, de nou, una anomalia a Europa, on es protegeix la cultura i, també, els creadors.

Els miners, afortunada­ment, es jubilen molt d’hora, com correspon a profession­als amb una tasca dura i perillosa. Ja s’entén que si n’hi ha algun que s’enyora del pou i hi torna a fer algun jornal se li retiri la pensió. Però aquells que ens enriqueixe­n i ens fan grans amb el seu geni, creativita­t i sensibilit­at no piquen pedra per fer-s’hi milionaris. Una mica de respecte, si us plau.

Ser creador no garanteix un modus vivendi; és habitual que la major part hagin de buscar feina lluny de la seva vocació

 ??  ??

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain