La Vanguardia (Català-1ª edició)
El banc més lleig de Barcelona
Us asseuríeu en un pont sense cap més ‘al·licients’ que dues vies i 22 carrils de trànsit?
No és un lloc per a paraules d’amor o per gaudir d’un llibre. La mola grisa del pont que uneix Torre Baró i Ciutat Meridiana amb Vallbona ha trencat l’històric aïllament d’aquesta zona de Nou Barris, però no és el pont Rialto de Venècia. A baix circulen per vies de doble sentit els trens de les línies R3, R4 i R7. Això i 22 carrils amb trànsit les 24 hores del dia, els 365 dies de l’any. I al mig, un banc. Fa de mal imaginar un racó amb menys encant. El pont, que en realitat són dos perquè té una passarel·la inferior, fa mig quilòmetre: aquesta era la cicatriu que abans separava aquests tres barris. Hi ha dos bancs més, gairebé enganxats, al començament de la infraestructura, al costat de Torre Baró. I després el solitari company del centre. Els fanals i una única paperera constitueixen tot el mobiliari urbà. L’omnipresent soroll procedeix de les autopistes C-33 i C-58, de l’autovia C-17 i de les dues calçades veïnals dels extrems. En total 22 carrils; 24, si es compta la carretera de doble sentit que creua el pont.
La boira i el fred d’aquest matí, dignes del Bages, no impedeixen de veure el bosc de línies d’alta tensió de l’horitzó. O les xemeneies de la tèrmica de Sant Adrià. És dia de mercat ambulant a Ciutat Meridiana i circulen més vianants que habitualment. Gairebé ningú no s’asseu per fer un alto en el camí. A una banda del pont, entre les mitjanes de l’autopista, hi ha un cotxe bolcat que encara no han retirat. Fa por pensar en els seus ocupants. A l’altra, unes flors de plàstic assenyalen un altre accident, aquest mortal.
La passarel·la, amb vidres opacs per la brutícia, té tres ascensors, que funcionen de 7 h a 23 h. O això o 48 esglaons a peu. Pujar menys de 50 esglaons és una fotesa en barris de muntanya com Torre Baró o Ciutat Meridiana, on un funicular, ascensor inclinat, en diuen aquí, evita més de 400 esglaons a l’avinguda Rasos de Peguera. A dalt, al costat de l’estació de metro, una enorme inscripció –sorprenent i sense cap coma– dóna la benvinguda: “Iglesia evangélica Cristo viene despierta España”.
Altre cop al pont, el passejant reflexiona sobre una poesia del polonès Adam Zagajewski, etern candidat al Nobel: “Els astronautes soviètics van afirmar no haver trobat / Déu a l’espai, però l’havien buscat?”. Per molta lletjor que reuneixi la seva immensa massa grisa, aquest gegant metàl·lic va ser una fita en la història de tres dels barris més populars de Barcelona, on queda molt per fer però on ja s’ha fet moltíssim.
Com era la vida abans del pont? O de la fantàstica biblioteca Zona Nord de Nou Barris? Abans de les escales mecàniques i els ascensors inclinats? Només llavors el passejant descobreix que mentre creua el dèdal de vies i carreteres es poden contemplar les muntanyes. I la bellesa entre el formigó: les terres de La Ponderosa, l’únic gran hort que queda al municipi de Barcelona, propietat de Juan Ortuño, un últim mohicà que no ha llegit mai James Fenimore Cooper. Si s’hi fixen, els nouvinguts també s’extasiaran davant les gairebé extingides bandades de pardals (i fins i tot de caderneres!), que aquí han trobat el seu particular Shangri-La.
Una gallina surt a la vorera. Al final del pont, al costat de l’últim tram a cel obert del rec Comtal, sovintegen les de la seva espècie, associades amb ànecs. Una cosa així ja només és visible en microcosmos i parèntesis rurals com ara el barri de la Clota, a HortaGuinardó, on altres gallines campen prop de l’avinguda Cardenal Vidal i Barraquer. Hi ha tantes Barcelones! De sobte, a la llunyania, un senyor al banc. El passejant accelera el pas, però sense tenir temps d’arribar-hi: el desconegut s’aixeca, dóna una ullada a les autopistes i se’n va.
Entre la massa grisa de formigó i asfalt, el passejant encara pot sentir-se al camp i veure gallines lliures