La Vanguardia (Català-1ª edició)
La senyora Taubira
Passarà a la història per haver estat la principal responsable de la legalització del matrimoni homosexual “Com és que els membres electes (del partit socialista) són una casta per a la població?”
Em va encantar la fotografia de Christiane Taubira que La Vanguardia va publicar dijous a la seva portada. A la foto es veia l’exministra a punt de pujar a la seva bicicleta després d’abandonar dimecres al matí, 27 de gener, el palau Bourvallais, seu del Ministeri de Justícia, a la plaça Vendôme de París; una exministra aplaudida i aclamada pels seus.
Això de la bicicleta és el menys important, fins i tot us diré que em sembla una mica perillós en els temps que corren –de segur que la senyora Taubira havia d’anar discretament escortada per alguns motoristes del seu bon amic i col·lega, el senyor Bernard Cazeneuve, el ministre d’Interior–, per no dir descaradament populista. No, el que m’agrada de la foto és la naturalitat, la confiança i fins i tot m’atreviria a dir l’alegria que inspira el rostre i el posat de la senyora Taubira acomiadant-se de la seva gent. És el rostre i el posat d’una dona segura de si mateixa, segura que el que ha fet era el just, el que havia de fer-se, i que és haver-li dit no a la reforma constitucional del president Hollande i del seu primer ministre, Manuel Valls, i més concretament a la despossessió de la nacionalitat francesa per als binacionals condemnats per terrorisme que persegueix el Govern.
El que em sorprèn és que la senyora Taubira hagi trigat tant a fer aquest pas. Perquè la senyora ministra no era el que es diu un personatge còmode, més aviat al contrari. Taubira la volcànica, l’anomenaven en contraposició al callat, al discret Cazeneuve. Quan un o una arriba a ministre o a ministra, o calles o marxes, segons resa la consigna. Però la senyora ministra és de les que no es mossega la llengua i en més d’una ocasió es va manifestar, a la tele, obertament contrària a l’enduriment del president Hollande respecte al terrorisme. Segons la meva opinió, hauria d’haver marxat molt abans. Per què no ho va fer? Per concloure algunes reformes que portava entre mans, com les referents als delictes comesos per menors? Vés a saber.
La senyora Taubira no era una persona còmoda amb el Govern ni amb els seus, amb la seva gent. “L’esperança de supervivència professional al capdavant del gabinet de la senyora ministra era de les més modestes”, llegeixo a Le Figaro de dijous. En menys de quatre anys, l’antiga ministra es va carregar sis directors o directors adjunts. Treballar al seu costat sembla ser que era tot un martiri: “Et podia trucar a qualsevol hora, fins i tot a mitjanit, demanant-te això i allò”, diu una de les seves excol·laboradores.
Però es feien coses i es feien bé, molt bé. Jo no sé quin serà el futur de la senyora Taubira, però hi ha una cosa que tinc molt clara: la senyora ministra de Justícia passarà a la història de França per haver estat la principal responsable de la legalització del matrimoni homosexual el 2013. I ho va pagar car, molt car. Com recordava Rafael Poch, el nostre corresponsal a París, en la seva esplèndida crònica de dijous, el novembre del 2013 un setmanari de l’extrema dreta la va presentar a la seva portada com un mico. I és que la senyora Taubira, nascuda a Caiena el 1952, és negra, la bèstia negra de l’extrema dreta francesa.
A mi em queia i em continua caient molt simpàtica, la senyora Taubira. Per ser negra, per ser la bèstia negra de la senyora Le Pen; per ser una torracollons, com diem aquí, i per no mossegar-se la llengua. I perquè li encanta la poesia: en els seus discursos, en els seus comunicats, sempre citava els seus estimats poetes, ja fos Jacques Prévert, René Char o Aimé Césaire, el seu favorit.
Després de la dimissió de la senyora Taubira, el president Hollande i el seu primer ministre, el barceloní Manuel Valls, es deuen haver quedat la mar de descansats. Descansats i solets, perquè la senyora Taubira era el poc que li quedava al Govern de la gauche, de l’esquerra de veritat. D’aquí un any i mig hi ha eleccions presidencials a França i tot fa preveure –encara que en política res no és segur– que la senyora Taubira, tot un personatge políticament i moralment parlant, passarà a engrossir les files dels anti-Hollande, juntament amb Montebourg (exministre d’Economia), Hamon (exministre d’Educació), Duflot (exministra de l’Habitatge i cap dels Verds), Filippetti (exministra de Cultura)... François Le Petit, com anomenen Hollande en comparació amb el gran François Mitterrand, ho té molt dur.
Dijous, l’endemà de la dimissió de la senyora Taubira, a la tele (France 3) van fer un documental titulat De professió socialista. Doncs bé, tant Le Monde com Le Figaro, quan el van comentar, van coincidir en un terme molt familiar recentment entre els espanyols: casta. “Com és que els membres electes (del partit socialista) s’han convertit en una casta per a la resta de la població, totalment desconnectats dels seus electors?”, es preguntaven els comentaristes dels dos diaris. De Ciències Polítiques a l’administració, a la política, i anar fent. Un nombre considerable de polítics menors de 50 anys s’exposen a no veure mai la vie reélle, confessa una diputada, exministra socialista.
P.S. I aquell mateix dijous, a l’Acadèmia Francesa feien “immortal” Alain Finkielkraut, un filòsof molt mediàtic, amb gran escàndol d’alguns acadèmics com Dominique Fernandez, Angelo Rinaldi o Michel Serres. “On a entendu qu’avec lui le Front National allait entrer à l’Académie!”, cridava indignat el no menys “immortal” Jean d’Ormesson.