Confluències d’ahir i avui

Temps era temps en què l’esquerra catalana, obnubilada per la moda que arribava d’Itàlia, es va obsessionar a trasplantar l’Olivera a aquestes terres. La refundació de les cendres del postcomunisme, barrejades amb restes socialistes, residus del centrisme més progressista i uns brins de verd ecologista van alimentar els somnis d’unitat d’alguns polítics de per aquí. L’Olivera, la casa comuna de l’esquerra, la mateixa Esquerra Unida, Iniciativa per Catalunya, van ser intents –alguns de més recorreguts que altres, però cap d’un èxit desbordant– del que avui dia, amb un vocabulari diferent (comú, empoderament, marees...), hem vingut a anomenar confluències, formacions heterogènies que fugen com la pesta de la identificació amb els partits polítics i que proposen el diàleg directe amb els moviments socials i ciutadans, dels quals es reclamen deutors. Són la política més nova, encara que amb el pas del temps, i a mesura que assumeixen responsabilitats institucionals i van entrant en joc, es van assemblant cada vegada més a aquella, la vella, que pretenen combatre.

La victòria d’algunes d’aquestes confluències en les municipals de maig del 2014 i d’En Comú Podem a Catalunya en les últimes generals ha portat Barcelona en Comú a anunciar, sense mostrar totes les cartes, la seva voluntat de jugar un paper rellevant en la política catalana, el que no va voler tenir en les eleccions al Parlament, en les quals va deixar desvalguda i coixa la candidatura encapçalada per Lluís Rabell. Ara, Ada Colau, probablement l’única figura política capaç de disputar a Pablo Iglesias el protagonisme en aquesta nova esquerra, sí que està disposada a implicar-se activament en aquesta aventura en la qual s’invoca de nou a la unitat però que encara no se sap on la portarà. L’alcaldessa s’ha cansat de repetir aquests dies que està compromesa amb Barcelona –això sí, mai no ha dit que més enllà del 2019– però, per més que ho repeteixi, no aconsegueix convèncer gairebé ningú quan assegura que no està pensant en altres metes.

Vist el predicament que l’edil barcelonina té a Madrid i la seva popularitat a qualsevol racó d’Espanya –fins i tot una comparsa del carnaval de Cadis li ha dedicat uns versos– no és estrany que més d’un cregui que Barcelona aviat quedarà petita a Ada Colau o que Ada Colau aviat es cansarà de l’Ajuntament de Barcelona, de barallar-se punt a punt amb l’oposició perquè prosperin els seus projectes, de teixir amb escàs ímpetu, tenint en compte els comentaris d’ERC i PSC, altres confluències necessàries per governar la ciutat.

ANDREU DALMAU / EFE Xavier Domènech amb Ada Colau