‘Roma’, quin obelisc!

Un rumor bimil·lenari, el de Juli Cèsar i August rebolcant-se en un rebost, és resolt amb un gir magistral

Juli Cèsar es va amagar en un rebost amb el seu jove nebot i el va sodomitzar. Ens ho expliquen alguns historiadors romans, que eren molt sarcàstics i juganers, motiu pel qual no sabem si és una enraonia malintencionada o un fet verídic. Però ha quedat una xafarderia imperial que ha travessat dos mil anys de dalt a baix (mai més ben dit) fins a arribar a la sèrie Roma (8tv, dimarts nit), que tracta l’episodi amb un humor que confirma l’excel·lència d’aquest obelisc audiovisual. El jove nebot de Juli Cèsar es diu Octavi, i la finor de la seva freda intel·ligència enamora l’imminent emperador, que l’anomenarà secretament successor al seu testament. El jove, un cop assassinat el seu oncle, acceptarà el desafiament d’empunyar el poder, desafiarà els seus enemics, encararà una guerra civil, vencerà Marc Antoni i dominarà el món com a Cèsar August: els efectes del seu poder –potser el més influent que ha tingut mai ningú en la història– arriben fins a nosaltres. Per això ens captiva la història de Roma (a mi em va obligar a escriure una novel·la) i aquesta sèrie, que juga amb els fets amb mestria. És a saber: dimarts passat vam veure que Juli Cèsar tenia unes violentes convulsions –potser com a conseqüència d’infeccions venèries contretes en les seves moltes aventures– i vam veure que el seu lleial escriba l’empenyia a dins del rebost per amagar aquesta fragilitat del mandatari. De passada, l’escriba també empeny a dins del rebost el jove nebot, que era allà. Dins del rebost, superat l’accés d’espasmes, gemecs i panteixos, Juli Cèsar li fa jurar al futur August que no explicarà mai el que ha vist. Una cuinera grassa, a fora, ha sentit els panteixos i veu sortir del rebost, junts i abraçats, oncle i nebot. La cuinera s’escapoleix (no veu sortir després a l’escriba) i deduïm què farà tot seguit: explicar al servei que Juli Cèsar i el seu nebot s’han embolicat al rebost, esclar! I així recreen els talentosos guionistes de Roma un rumor bimil·lenari: és una picada d’ull als seus antecessors, els no menys entremaliats historiadors romans –Suetoni i companyia–, que des de l’Olimp de la història hauran apreciat aquest gir amb un somriure. Ara entenem que Cèsar August va complir la seva promesa de silenci: si hagués explicat la veritat per desmentir el rumor de sodomia no hauria arribat fins a nosaltres (quin bona peça era August per a decretar suïcidis i silencis amb l’inapel·lable càstig de la damnatio memoriae, esborrament de la memòria!). Per això el guió de Roma és tan portentós: fa malabarismes amb fets històrics sense desvirtuar-los. A través de la mirada dels ficticis (però versemblants) legionaris Pulo i Boreno assistim als esdeveniments i els entenem: tinc decidit que tot va passar com ens ho explica Roma, perquè la veritat és poètica o no és veritat.

I atenció al capítol en què August demana a Cleòpatra que l’acompanyi a Roma per homenatjar-la (quan la seva intenció amagada era passejar-la com a bagassa presonera), i ella ho declina: quina subtilesa en els diàlegs i en la interpretació! Una escena tan prodigiosa justifica per si sola aquesta sèrie i confirma que és portentosa. Roma és fidel a la història tal com l’entenia el seu fundador, Heròdot: si un relat no transcorre com una novel·la, és incert. O Lacan: la realitat només es comprèn si té estructura de ficció.

I a tants encerts, afegiu-ne encara un altre i últim: l’acció de Roma acaba just on comença Jo, Claudi. Què més es pot demanar? Benaurada televisió!