Als peus de Maria

La Mare de Déu del Santuari de Queretes que figura en el meu escut episcopal ha estat sempre en el punt de referència espiritual de la meva vida, des del moment que vaig néixer i vaig ser portat als seus peus com a nadó. Des d’aleshores ha estat present en els moments més significatius del meu periple vital. Als seus peus vaig posar el bàcul i la mitra quan vaig ser ordenat bisbe, un signe que ho posava tot sota la seva empara de mare de la misericòrdia. Posar la Mare de Déu per damunt de totes les nostres vivències, per damunt de tots els nostres èxits, per damunt de totes les nostres aspiracions és posar-nos sota el mantell de la misericòrdia del Senyor, signe d’acolliment i protecció. Som nosaltres l’ofrena que fixa la mirada en el rostre de Maria que, com a portadora i mitjancera de la misericòrdia del Senyor, ens protegeix i ens guarda.

Maria, en l’any de la misericòrdia, ens fa present la pregària en la visita a la seva cosina en aquella expressió del Benedictus que cada dia és present en els Laudes de l’Església universal: “La seva misericòrdia –que és respecte– s’estén de generació en generació per aquells que el temen”. Misericòrdia i temor semblen expressions d’una gran contraposició, però en el seu significat més profund el temor és aquella virtut que ens resumeix en una de sola totes les virtuts que ens dóna l’Esperit Sant i per la qual reconeixem la grandesa d’Aquell que en si mateix és misericòrdia. Reconèixer amb un sa temor la grandesa de Déu davant de la nostra finitud i limitació, contemplar la insondable diferència entre la nostra petitesa com a criatures i el Déu que ens és vida, ens ajuda a valorar i esperar la riuada de béns que porta la misericòrdia de Déu envers nosaltres, que salva qualsevol distància i omple tota diferència. Però no fem bandera de la temença, ja que a través d’aquest coneixement respectuós reconeixem la misericòrdia infinita de Déu per tots aquells que estima, com ho expressa el llibre de Samuel: “No temeu, temeu només el Senyor perquè ha manifestat les meravelles enmig nostre”.

L’amor de Déu ens allibera del temor humà i el reconeixem en tota la seva grandesa des de la nostra petitesa humana com un amor que crida a la benevolència, reconeixent les seves meravelles i acceptant un amor de Pare incondicional i sense torna. Per això el càntic de Maria expressa el més profund de la seva creença, en Ella hi ha una misericòrdia materna que és donació, que és acolliment, que és benaurança.

Un amor que és promesa feta a tots nosaltres. Allà, als peus de Maria de la Misericòrdia, hi posem el nostre temor-respecte perquè ella ens doni la humilitat suficient per atansar-nos a Déu com ho fa el càntic d’Isaïes: “Perquè jo sóc el teu Déu, el que agafa la teva dreta, el que diu: no temis, jo t’ajudo”. Amb aquest esperit ens posem als peus de la Mare de Déu, sota la seva mirada.

En Ella hi ha una misericòrdia materna que és donació, que és acollida, que és benaventurança