Per molts anys, Johnny!

La majoria d’aquestes bandes milloraria enormement amb la mort sobtada. La pitjor és Sex Pistols: són nauseabunds”. Això és el que opinava sobre els grups punk Bernard Brook Partridge, regidor de Londres als setanta. Ara aquesta ciutat ha iniciat la celebració dels 40 anys del punk, el corrent que va tornar el rock a la seva arrel més salvatge i el va utilitzar per escopir contra l’establishment. No es tracta d’una festa marginal, sinó oficial. Hi participen amb mostres, recitals, films, etc., des de la Biblioteca Britànica fins al Museu del Disseny. El programa el paguen la Loteria Nacional i l’alcaldia de Londres, encapçalada per Boris Johnson, exalumne de l’elitista Eton i encarnació de tot el que el punk odiava.

Els punkies sempre van defugir la idea de cultura com a suma de coneixements acumulats durant segles. Per això van batejar com a “any zero” el 1976, el de la seva eclosió. Tot el que havia passat abans els resultava menyspreable. Pink Floyd els feia vomitar, la Reina era per a ells inhumana, els hippies eren uns cretins, i no hi havia més camí que el nihilisme i l’anarquia. Així ho proclamaven en cançons curtes i demolidores, en directes ferotges en què destruïen instruments, insultaven el públic i l’induïen al caos i la batussa. Fet i fet, no hi havia futur.

Quan Shakespeare la incloïa a les seves obres, la paraula punk significava prostituta. Després la seva accepció va derivar cap a rufià, malfactor, delinqüent. Els punks la van adoptar feliços. No només la societat els semblava odiosa. També el món rocker feia tuf. Calia subvertir-ho tot; i cridar, més que cantar; i donar cops a les guitar- res, més que tocar-les; i portar crestes, cadenes, cadenats, pantalons estripats i samarretes amb lemes que gairebé fan empal·lidir els de la CUP.

Els punks van ser, en origen, una reacció natural en temps de malestar social. I, de seguida, una expressió de rebuig guiada per mànagers murris com Malcom McLaren i pel maximalisme adolescent d’algun dels seus herois. McLaren no va dubtar a substituir el baixista Glenn Matlock, autor de les músiques dels Pistols, per Sid Vicious, príncep de l’excés, mort de sobredosi als 21 anys, el 1979. Johnny Rotten, líder de la banda, que va ordir l’expulsió de Matlock per –anatema!– ser fan dels Beatles, va dir adéu a Vicious així: “Pobre Sid, només morint va poder estar a l’alçada del que volia que la gent pensés d’ell”.

Rotten va preferir, a la fi, sobreviure a tant nihilisme, per arribar als 60 anys –els fa precisament avui– reciclat en celebritat de televisiu i anunciant de mantega. I, també, per assistir a aquest aniversari d’un punk que va venir per dinamitar-ho tot i que avui és celebrat per l’odiós

que va voler fer caure com un exemple de “democràcia creativa” i com una “crida a l’acció directa”. Però, sobretot, com a embrió de tendències i modes.

Preneu-ne nota els rebels d’avui: certes revolucions acaben reduïdes a estrips als pantalons i insults a la samarreta.

La Gran Bretanya celebra amb magnificència els 40 anys del fenomen punk, que va criticar el seu ordre social i polític