La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’Europa nua
Amagar estàtues nues per no ofendre el convidat iranià suposa un retrocés de segles de civilització. Però a la mateixa Europa s’entreveuen indicis de regressió, i no només per l’efecte que pugui tenir la massiva immigració musulmana
Poc importa si els nus dels Museus Capitolins es van cobrir perquè ho va demanar el seguici de Hassan Rohani o, segons que sembla més probable, per l’excés de zel d’una alta funcionària al servei de
Matteo Renzi. La qüestió és que Europa ha fet aquesta setmana un salt de diversos segles en direcció cap a les tenebres de l’edat mitjana, quan Hans Baldung Grien va pintar Les edats i la mort, propietat del Museu del Prado. Recordem que es tracta d’aquell quadre anafrodisíac en què una dona despullada i en la plenitud de la seva bellesa apareix acompanyada del seu propi jo envellit, en un contrast sinistre que completa una tercera figura: la representació de la mort emportant-se les altres dues. Sosté el crític d’art Jonathan
Jones que, igual que el puritanisme es correspon amb períodes de repressió, l’exaltació del nu coincideix amb els moments àlgids de la civilització. Compte: no es refereix al nu que tracta com un objecte l’ésser humà, sinó a aquell en el qual la model domina l’escena en la qual es veu representada. Per exemple, La
Venus d’Urbino de Ticià, una de les icones del Renaixement, tan segura de si mateixa. O la desafiadora Olympia de Manet, en les albors de l’impressionisme. Igual que les enigmàtiques dones estirades de Picasso, en ple auge de les avantguardes.
Relegar l’Iran d’avui a l’edat mitjana seria propi d’un eurocentrisme inacceptable. La societat iraniana ha donat mostra d’estar molt viva i tenir desitjos de llibertat sota del vel imposat per la seva reaccionària classe dominant. Però, si tapar les estàtues romanes per evitar un inci- dent diplomàtic va suposar fer un salt cap enrere en el temps, el que tindria un efecte demolidor seria tolerar que l’onada d’immigració musulmana en marxa a Europa limiti hàbits adquirits durant dècades de revolta feminista.
Els incidents de Cap d’Any a l’estació de Colònia són tot un avís. Vaivens impredictibles de la geopolítica han acabat propiciant que, després de mig segle de revolució sexual, torni a ser necessari reivindicar el dret al sex-appeal. Com va advertir dies després dels atacs l’artista suïssa Milo Moire durant una actuació davant la catedral de la ciutat alemanya, “heu de respectar-nos i no prendre’ns com a objecte de cacera, fins i tot quan anem nues.”
Tot i així, l’onada de conservadorisme que converteix avui en indecents els ma- teixos atributs corporals que s’exhibeixen en les estàtues romanes té també una motivació europea vinculada, curiosament, amb el progrés. Per exemple, el fet que el topless a la platja sigui un fenomen decreixent –una tendència molt evident a França– s’ha vinculat a la irrupció de la societat multipantalla, en què cada individu disposa d’un sofisticat sistema d’enregistrament al seu telèfon mòbil i, el que és pitjor, la tendència compulsiva a utilitzar-lo. La por del càncer de pell i, més recentment, el terror a ser compartides a les xarxes socials, fan que moltes dones optin per la prudència del biquini.
Les mateixes xarxes socials mantenen una difícil relació amb el nu. Instagram censura els mugrons femenins i Facebook va suspendre el compte d’un usuari que va penjar L’origen del
món de Courbet, el quadre que mostra el detall de les cames entreobertes d’una model.
El primer impuls és considerar que les companyies de Ke
vin Systrom i Mark Zuckerberg han sucumbit al puritanisme neomedieval imperant, però seria injust criticar-les sense recordar com sovint se les acusa de servir de calador de víctimes per a pedòfils i assetjadors sexuals de tot tipus emparats en l’anonimat de les xarxes. Potser es justifica per això que mantenen reserves respecte al nu, encara que de vegades es passin d’estrictes.
En fi, qui ens havia de dir que en aquesta era d’obertura de fronteres i de nous horitzons tecnològics estaria més cotitzada la maja vestida que la nua.