La Vanguardia (Català-1ª edició)
Els germans Nadal
Lluís Foix va guanyar el premi Pla 2016 amb Aquella porta giratòria, on recull les seves vivències i records a La Vanguardia, diari en el qual va entrar el 1969 com a traductor substitut i va acabar dirigintlo. “No és un llibre d’història. Ni tampoc hi surt tothom. És un relat sobre com veia aquella casa. Aquestes impressions se centren bàsicament en aquells primers anys d’un periodisme que s’havia de renovar perquè el franquisme s’extingia i la llibertat s’obria en tots els àmbits de la societat”. A continua- ció, publiquem un fragment del capítol dedicat als germans Santiago i Carlos Nadal i a la secció d’Internacional. El llibre, el títol del qual fa referència a la porta giratòria de l’antiga seu del diari, al carrer Pelai, apareix el dia 3 de febrer.
CAPÍTOL 8. Els Nadal
La secció d’Internacional era en certa manera el contra poder de la redacció. L’ànima d’aquella gàbia de vidre fosc i nebulós era Santiago Nadal, de la nissaga lleidatana Nadal, establerta a Barcelona a comença ments del segle passat. Escrivia una columna diària signada amb les inicials SN. Era una figura emblemàtica del diari, una persona culta, llegida, afable, irònica. Provenia d’una família de polítics. El seu pare fou president de la Diputació de Lleida i era un liberal seguidor d’Eduardo Dato, expresident del govern que va caure assassinat a la Puerta de Alcalá de Madrid l’any 1921. Com a conseqüència de la Guerra Civil, Santiago Nadal visqué uns mesos a Roma i després va passar a San Sebastià, on practicà el periodisme al Diario Vasco i fou director d’El Correo Español-El Pueblo Vasco de Bilbao i també de la Nueva Rioja. Va ser un de tants catalans que marxaren pel perill que corria la seva vida en començar la guerra. El 1939 arribà a Barcelona i es va incorporar a la secció d’Internacional de La Vanguardia. Havia estat també un dels fundadors de la revista Destino i es movia en el nucli més decisiu del consell privat de don Juan. Monàrquic, demòcrata i liberal, feia paròdies molt divertides sobre les actuacions de personatges del règim, que també passaven pel diari de tant en tant. “Ens enterrarà a tots”, deia amb sarcasme quan es re feria al general Franco. Els seus comentaris eren una referència per als lectors, i naturalment per a tots els que ens movíem en el seu entorn. Havia publicat a Destino una dura crítica sobre l’afusellament del com te Ciano pel seu sogre, Mussolini, i del ministre del règim de Vichy Pierre Pucheu per De Gaulle a Alger. Nadal els condemnava pel que comportaven de venjança i crim polític.
El 1944 també publicà un article a Destino titulat Verona y Argel. Era una denúncia implícita de la política repressiva del franquisme, i hi relatava dos processos en els quals la justícia s’aplicà estrictament a Verona i Alger, en nom del feixisme i de la III República Francesa. Tots dos sense lleis que garantissin l’equitat del judici. Deia que tot i els horrors causats per les guerres de l’odi i la incomprensió, els que podien evitar-los seguien sembrant més odi i incomprensions radicals.
“Prou ja de depuracions, d’expedients, de justícia estricta, de neteja, de tribunals polítics i d’afusella ments”, escrivia Nadal. Aquest article va ser el pretext perquè el governador falangista Antonio de Correa y Veglison l’enviés a la presó amb la intenció que ingressés en un camp de concentració a la postguerra. Va ser alliberat al cap de deu dies, gràcies a la intervenció del comte de Godó, sense que el director de Luis de Galinsoga mogués ni un dit per aconseguir que sortís de la Model. També hi intervingueren Miquel Mateu, Josep Pla i el ministre franquista Demetrio Carceller. Galinsoga, enrabiat, li va prohibir firmar al diari amb el seu nom en sortir de la presó. Nadal optà per signar amb les inicials SN, que utilitzaria fins a la seva mort l’any 1974. Més endavant li havien demanat que signés amb el seu nom com plet. Però ell ho refusà. Per solidaritat, Juan Ramón Masoliver havia començat a signar amb la inicial M. Petites i grans misèries d’uns temps, els del franquisme més venjatiu, en els quals per escriure un article po dies anar a la presó sense judici previ.
El fet més rellevant després de la guerra fou el judici contra Agustí Calvet, Gaziel, el director del diari durant la República i en començar la Guerra Civil. La Llei de respon- sabilitats polítiques de 1939 va permetre obrir un procés sumaríssim ordinari contra Gaziel pel delicte d’auxili a la rebel·lió militar. Li van fer cos tat alguns amics, com Joan Ventosa i Calvell. Però la propietat es va desentendre de Gaziel. Galinsoga burxava per tal que el jutgessin i el sentenciessin severament. Alguns redactors del diari de l’època, entre el 1940 i el 1942, presentaren testimonis poc convincents contra el que havia estat el director.
El mateix comte, Carlos Godó, va declarar tres vegades en contra de Gaziel per explicar les gravíssimes discrepàncies ideològiques amb el director des de 1933, però Gaziel presentà al jutge el contracte, en el qual s’establia que la responsabilitat editorial era conjunta entre la propietat i el director. Els amics del comte eren més poderosos que els de l’exdirector, i Gaziel va ser condemnat a no poder practicar més la professió.
Va refer la seva vida professional publicant llibres excel·lents sobre les seves experiències i la seva visió d’Espanya. D’aquests episodis no se’n parlava mai en públic, en aquella redacció del carrer de Pelai. Quan l’any 1971 es publicà la Història de ‘La Vanguardia’, corrien exemplars d’amagat entre els que els havien aconseguit a França, on la va editar Edicions Catalanes de París. Gaziel havia pres les mesures necessàries perquè les obres que deixés inèdites en morir fossin editades a l’estranger si l’edició íntegra no era permesa a Barcelona.
Gaziel agafà una enrabiada forta amb La Vanguardia i amb el seu antic amo. Considerava que s’havia comés una injustícia. El llibre no està escrit amb serenitat per un dels grans directors de la història del diari, però és una aportació a la història del periodisme a Catalunya. El llibre era comentat oral- ment i amb dissimulació pels que l’havíem llegit.
Al cap dels anys, però, oblidats els fets per la majoria de la gent i dels lectors, el diari instituí el premi Gaziel de Periodisme, que encara perdura. La cultura de La Vanguardia s’adapta a les circumstàncies més variades. Qui havia escrit una de les peces amb més ràbia contra el diari i el seu propietari avui és venerat tot sovint a les seves pàgines amb tots els elogis merescuts.
Un dels comentaris més categòrics que Santiago Nadal feia per rebutjar un titular o una notícia era el que després, a la secció d’Internacional, encara es va dir durant molts anys: “Això no fa vanguardia”. Doncs, sí, feia vanguardia, també al cap dels anys, instaurar un premi que portava el nom de la persona que s’havia deixat a la cuneta de l’oblit. És una manera de fer força fre qüent al país. Els caiguts d’ahir són els herois d’avui.
La nissaga lleidatana dels Nadal havia produït ja Eugenio Nadal, mort molt jove mentre treballava a Destino i que donaria el nom del premi literari més sòlid de la novel·la espanyola de la postguerra. Juan Manuel Nadal mantindria la casa pairal de Lleida i es convertiria, des d’una dreta pactista i culta, en una persona clau en el procés de transició a Catalunya. Gran aficionat a l’art, havia estat una peça clau de la UCD lleidatana.
Carlos Nadal, un excel·lent comentarista internacional, amic i gran persona, treballaria fins a la seva jubilació com a cap de la secció i com a articulista de la realitat del món. Els seus Weekends eren una lectura obligada per als que hem seguit la política internacional els últims quaranta anys. Era una persona molt llegida, irònica com tots els Nadal, un periodista que quan parlava del món tenia sempre pre- sents les realitats més properes. Quantes converses havia mantingut amb ell sobre Pío Baroja, Miguel de Unamuno, els clàssics castellans i catalans, la bibliografia de la Guerra Civil, els autors italians i francesos. Era, a més, un home d’una finor intel·lectual i humana extremes, te nia ànima de poeta, era un periodista d’una gran sensibilitat. Els seus poemes, publicats pòstumament, mos tren una espiritualitat interior molt remarcable. En l’última etapa al diari, Carlos Nadal enraonava amb molta gent jove, que l’escoltava per aprendre. Assegut al cantell d’una taula, un peu a terra i l’altre penjant, parlava de l’actualitat, de la història, de la literatura. Poques vegades esmentava la poesia, tot i que dedicava moltes estones a escriure poemes d’una gran qualitat.
A la secció hi havia un ambient distès i alhora crític amb tot el que es movia fora dels límits d’aquell grup heterogeni però molt compacte. Santiago Nadal hi era des de les primeres hores de la tarda. Marxava a sopar i tornava cap a les on- ze. Veia com anava tot, hi donava un cop d’ull, feia comentaris sobre les contra diccions del franquisme i es tancava en una gàbia més petita, on s’encabia també el seu germà Carlos. Santiago Nadal llegia desmesuradament. A vegades caminava pel carrer de Pelai amb un llibre obert i no el tancava fins que es topava amb la porta giratòria del diari. Li interessava molt la història.
Quan va morir el director Xavier de Echarri, el 1969, pugnà per la direcció, però no era del tot fiable. Primer perquè era joanista, formava part del consell privat de Joan de Borbó i viatjava a Estoril de tant en tant; i segon perquè els seus articles eren massa polí tics, en el sentit que parlava sempre de les democràcies europees i dels seus avantatges. Les seccions d’Internacional dels diaris durant la dictadura, especialment la de La Vanguardia, eren el refugi de visitants il·lustrats de la ciutat que volien assabentar-se del que es deia fora sobre la política espanyola.
La partida de la direcció la guanyà Horacio Sáenz Guerrero, al qual sempre criticava subtilment perquè tenien dues personalitats molt diferents, per no dir contraposades. No va assistir a la presa de possessió de l’Horacio, que fou el primer director nomenat per la propietat des de la Guerra Civil. Sáenz Guerrero tenia grans qualitats i també moltes connexions a les esferes barcelonines i madrilenyes del règim. Com demostrà en els temps difícils de la Transició, era una persona pactista i possibilista, gens doctrinal ni dogmàtica.
Santiago Nadal es va quedar com a sotsdirector a partir de 1969, i mentre visqué fou un contrapès a la línia necessàriament oficialista del diari. Coneixia molt bé la història d’Europa a partir del Congrés de Viena i admirava especialment Talleyrand, Bismarck, Metternich i els grans personatges dels últims dos segles. Des que el vaig conèixer tenia una profunda aversió a qualsevol autoritarisme. Havia viscut amb massa intensitat la intransigència pròpia d’un país de trencadisses repetitives.
Per aquells passadissos silenciosos, des d’on es contemplaven les seccions hermèticament compartimentades per vidres gruixuts, s’hi havia passejat moltes vegades Luis de Galinsoga donant ordres i cridant. Encara no s’havien fet les reformes de la redacció. Conta Albert Manent, recollint l’experiència de Juan Ramón Masoliver, que a La Vanguardia es va notar especialment l’esperit d’ocupació. Al propietari, el comte de Godó, li van posar una multa d’un milió de pessetes perquè durant la guerra el diari, confiscat, havia servit d’òrgan del govern de Negrín, mentre que Godó havia hagut de fugir en un vaixell cap a Itàlia. Masoliver recomanà a Carlos Godó, l’amo, que si no tenia un document per escrit no la pagués. Ningú va reclamar la multa, i així se l’estalviaren. (...)