La Vanguardia (Català-1ª edició)
Malenconiosa sensibilitat
Com qui no vol el tema, els Tindersticks ja porten una carrera musical que es prolonga més enllà del quart de segle i que es reflecteix en onze àlbums d’un nivell qualitatiu notable. Un elevat llistó habitualment tacat d’una malenconia que s’ha anat convertint en una espècie de marca sonora de la casa. I això ho han exterioritzat, bolcat, al llarg de tots aquests anys en un gairebé propi estil musical que descansa en la mescla d’una rica instrumentació, unes seleccionades cordes i la veu gairebé sempre evocadora de Stuart Staples. El que realment distingeix aquesta en ocasions gloriosa amalgama d’altres succedanis, és que les sensacions de solitud i pèrdua adquireix unes dimensions cinemàtiques que mai no cauen en el que és sentimentaloide.
Totes aquestes consideracions tornen a donar-se en aquest magnífic The waiting room, que cal contemplar-lo com un gratificant viatge. Aquesta sonoritat arquetípica continua present, encara que els arranjaments –que de típics en tenen més aviat poc– i les sensibles instrumentacions mantenen més que inalterables l’interès i l’encant. Hi ha nombrosos moments al llarg de l’àlbum per aturar-se i gaudir del detall, encara que segurament un dels cims és precisament la peça més antiga, un Hey Lucinda datat el 2009 i que protagonitzen les veus de Staples i, sobretot, de Lhasa de Sela, la cantant mexicanonord-americana que ja hi havia col·laborat a Sometimes it hurts i que va morir de càncer al començament de la dècada. Una petita joia que no desentona en el conjunt.